Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 24 de octubre de 2010

Perfils de Les afinitats electives

(Constable, Salisbury cathedral from the Bishop's grounds)

Una de les vàries claus de lectura que ofereix Goethe a les seves Les afinitats electives consisteix en interpretar-la com tractat d’estètica i com a resum de la història de l’art. Diverses reflexions sobre teoria artística amenitzen de forma més o menys explícita la novel·la.
En els diversos edificis que es construeixen en els episodis podem veure-hi una analogia amb les diverses fases de la història de l’art, des de la construcció en ple bosc de fases prehistòriques a la elegància i senzillesa grega, la festa fastuosa romana, l’església pel recolliment gòtica. Totes aquestes fases es reflecteixen en aquest mateix ordre en la novel·la.
O no es pot interpretar com a metàfora de la pintura renaixentista l’episodi del retaule vivent? Mimesis, primacia de l’arquitectura amb la seva concepció de l’espai (la caixa renaixentista derivada dels esbossos per a l’edificació), el punt de fuga... En definitiva: la caixa feta quadre amb persones de carn i ossos.
De fet, molts dels personatges se n’ocupen d’una o altra disciplina artística, com el pintor anglès d’espais pintorescos, l’arquitecte, el capità ordenant els jardins...

(Constable, Dedham Lock and Mill)


Un altra aspecte interessant el trobem en l’esperit de l’època, del qual potser Goethe va esdevenir escriptor per antonomàsia, unint el Neoclassicisme amb el Romanticisme: un escriptor, dues sensibilitats, un talent immens. Les afinitats electives destaca molt en l’aspecte formal, d’una elegància dòrica (suposo que a Goethe l’hauria agradat aquesta qualificació). Els personatges passegen pel bosc, amb la natura com a temple i com a espai de l’home romàntic. Si algú desitja un tast de l’esperit europeu cap al 1800, aquí trobarà una de les obres cabdals.

(Constable, Boat building near Flatford Mill)


Amb tot, l’autor no ens obsequia únicament tractats d’art. La novel·la ofereix moltes altres facetes. Per exemple una reflexió metaliterària, com el conte que Goethe va afegir de manera plenament justificada poc abans del moment climàtic, respecte al qual també va reflexionar Walter Benjamin. El conte s’articula com possible germen de la història, i juga a avançar un final de conte de fades a la història dels protagonistes.
Ara bé, serà el final adequat per a una obra amb aspiracions de versemblança? De fet, el joc de miralls encara es desdobla més, ja que aquest conte esdevé la versió llegendària d’un episodi situat cap al principi de la història. Text, dintre del text, fabulació del propi text i possible anticipació de la resolució del text.


(Goethe per Tischbein)


Les afinitats electives també juga amb l’element pitagòric, aplicant una de les seves tesis essencial, la de cercar les correspondències del microcosmos en el macrocosmos i a la inversa. En aquest cas, com es propi d’una obra en plena Il·lustració, la analogia pren terminologia científica, amb la teoria de la doble parella química que es trenca i es refà intercanviant-se els elements amb l’altre parella.
Un dels darreres plaers obsequi de Wolfang Goethe és tornar a llegir fragments narratius en aquesta època d’excés d’escenes. L’amic Goethe ofereix tota una lliçó de com combinar tots dos tipus de fragments, un dels trets fonamentals de l’art i la tècnica novel·lística en sentit clàssic del dinou.
En definitiva, i com tants autors de la cultura germànica, Goethe va seguir a Kant, i va crear una obra d’art com un espai autònom en el que apartar-se del món i meditar.

No hay comentarios: