A Pollock, d’Ed Harris, es reiteren alguns dels defectes dels biopics artístics (artrítics?) perpetrats a Hollywood. Conté tots els irritants tòpics sobre l’artista, emfatitzats encara més des de que a Hollywood se li va ocórrer fabricar-los en sèrie. Una de les característiques d’aquestes suposades biografies es substituir la reflexió sobre l’art pels comentaris dignes d’un comentarista de futbol, és a dir, tòpics i fent ondejar la pròpia bufanda, insultant a la del rival; en aquest Pollock trobem referències al Picasso celebrity, al De Kooning celebrity, al Dalí celebrity. Sembla que l’important és la fama i arribar a les pàgines de Life, i no la pràctica artística. Però tampoc es pot exigir massa més a la indústria de l’entreteniment.
Afegeixo enllaç amb l'única reflexió que té cara i ulls, paradoxalment amb un periodista:
Ara bé, aquest biopic convencional inclou alguna cosa que s’allunya de les convencions del gènere: un silenci que sí es portador de veritat. Un silenci en el qual s’escolta lleument la música de l’art autèntic. Una melodia portada de molt enllà per la brisa de, posem per cas, la tardor.
A més, sempre resulta un plaer deixar-se perdre per les superfícies del Pollock de finals dels quaranta.
Ara bé, aquest biopic convencional inclou alguna cosa que s’allunya de les convencions del gènere: un silenci que sí es portador de veritat. Un silenci en el qual s’escolta lleument la música de l’art autèntic. Una melodia portada de molt enllà per la brisa de, posem per cas, la tardor.
A més, sempre resulta un plaer deixar-se perdre per les superfícies del Pollock de finals dels quaranta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario