Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

jueves, 2 de diciembre de 2010

El vampir de l'avantguarda

Vampyr, de Dreyer. L’obra podria tractar-se d’un experiment avantguardista, amb la seva carència de lògica causal aristotèlica, el seu basar-se en la força del plànol (les imatges fonamentades en elles mateixes, sense cercar la seva raó de ser en les normes naturalistes), la seva suspensió del naturalisme en benefici del símbol, l’energia sinistre que alimenta les imatges de regust surrealista....
Unes imatges simbòliques molt potents sostenen la història; de fet, són més al·legòriques que simbòliques. Dreyer es va inspirar en els simbolistes i decadentistes finiseculars, amb una atmosfera que recorda les de Meyrink, carregada d’elements esotèrics i sense necessitat d’explicacions amb pretensions lògiques, però també en el component al·legòric, com d’altre banda és típic del terror, sempre molt més proper a l’al·legoria que al símbol.
De fet, es poden trobar moltes cites a pintors barrocs, romàntics i simbòlics en Vampyr.



Amb Vampyr Dreyer va reflexionar sobre el bé i el mal sense el relativisme ingenu que s’ha posat de moda. El vampirisme es jutjat com una plaga amb un fort component diabòlic, un mal metafísic, d’ombres sense cos però que corrompen el nivell físic.
La producció és de l’any 31. Alemanya, Europa, any 31: crack, crisis mundial, Weimar fallant, ascens feixista, Stalin afilant la dalla, un senyor amb un bigoti, mala imitació del pobre Charlot, a punt de fer-se amb el poder. Aquests són els esclaus dels vampirs.
No cal dir que l’any 31, quan Dreyer va rodar Vampyre, els rat-penats d’ultratomba encara no havien assolit l’avorrit estatus d’éssers a tota hora mediàtics que reben en l’actualitat, arquetip desitjat per tants adolescents; tot allò que resulta atractiu en aquesta ranera moribunda del sistema actual ho trobem en la figura del vampir, metàfora de broker, de l’estrella de pop, d’executiu de multinacional. Però aquesta és una altra història.
Vampyr assigna un contingut psicològic a la plaga, vinculant-lo en el camp simbòlic al maquinisme; demostrar-ho donaria per un bon assaig. La confrontació natura-plaga relacionada amb les màquines (tal i com queda mostrat a la confrontació final, bosc idíl·lic per la parella protagonista, mort per al doctor esbirro del vampir entre els engranatges d’un molí) traça un enllaç subterrani entre aquest Vampyr i Metropolis. I el Dr. Caligari tampoc està lluny.

Entre altres (moltes altres) innovacions i genialitats de Dreyer està una espatarrant càmera subjectiva... des del punt de vista d’un cadàver dintre del taüt! Es tracte del protagonista de la pel·lícula, un personatge passiu, més testimoni que heroi.
Doncs bé, el cadàver del protagonista no és en realitat el seu cadàver sinó que es tracte d’un doppelgänger, doble fantasmagòric, desdoblament oníric del protagonista. L’espectador segueix el seguici funebre com si estigués dintre del taüt. Aquesta és la línia imaginativa de Vampyr.
La música pertany a Amraj Bains, una música electrònica inquietant que s’adiu molt a les imatges

No hay comentarios: