Idees d'una femme fatale que fuma

Sunrise, el vell clàssic de l’any 27, està ordenada sota les formes del conte de fades, amb la vella rondalla del Paradís campestre idíl·lic destruït per la gent de la metròpolis, en aquest cas una dona que segueix l’arquetip de femme fatale, Lilith o súcub capaç d’arrossegar a la perdició a l’Adam de torn. La mateixa estructura també es pot organitzar a la inversa: dona de camp seduïda per un Casanova culte i sofisticat.
La dona dolenta té el cabell negre, està sola al món i fuma; la dona bona és rosa, plora, té una mare i ha parit un fill. Sunrise serveix per copsar la mentalitat americana dels feliços anys vint i les seves peculiaritats en quant als estereotips socials. Curiós que aquesta feina de radiografia la fes un estranger com Murnau. O potser no tan estrany.
Vist des del nivell de la diegesi, de la successió narrativa, i no des del símbol, la narració és un desgavell en el qual un marit prova d’assassinar la seva dona, però abans de matar-la se’n penedeix; l’esposa se n’ha adonat de tot, però en lloc de denunciar-lo a les autoritats el perdona quan ell li regala un ram de flors. La ministra del suprimit Ministerio de la Igualdad hauria sancionat al guionista.
Amb tot, l’important no és aquest nivell naturalista sinó el ja referit simbòlic. Com a conte de fades, els personatges no pretenen una versemblança psicològica sinó encarnar arquetips eterns: el matrimoni, la creació, la vida sagrada, el món derrotat per l’amor... Més enllà de la història personal narrada, la idea fonamental de Sunrise és la ja referida superioritat del món rural sobre l’urbà, o per dir-ho en termes clàssics de la vida sobre el món i de la natura eterna sobre la història humana. Un dels temes predilectes del cinema produït a Hollywood per raons històriques americanes.

Però el valor més significatiu de Sunrise es troba en la seva vessant formal. Cinematogràficament és un prodigi, creativitat a cada seqüència, sobretot en dos seqüències fabuloses, de les millors que mai hagi vista: en primer lloc, la femme fatale i el marit planejant l’assassinat, i en segon lloc, el matrimoni en un parc d’atraccions i una sala de ball. Magistrals. Aquesta és la primera:

La inventiva de Murnau el va portar a experimentar amb les imatges i amb el plànol, situant per exemple diverses imatges en una unitat de sentit creada pel plànol. Si l’estratègia de Dreyer a Vampyr va ser carregar la força en el poder del plànol, en la composició d’aquest, la de Murnau va ser densificar-lo reunint vàries imatges alienes en un únic plànol, que així rep una càrrega simbòlica degut a la densitat material, amb tres o quatre nivells diferents per plànol, més dens per tant que un de sol. I la densitat simbòlica implica una major càrrega conceptual.
Una bona collita centreuropea, la d’aquests Murnau, Dreyer, Lang i alguns altres.