Festa grossa entre pidolaires

Kaurismaki és un cineasta amb una sensibilitat especial: la gestualitat dels seus personatges l’apropa tot sovint al cinema mut, la singular fredor llunàtica recorda a Melville o al Bresson d’El diner, mostra un sentit innat per l’escenari suburbial i pel geometrisme subjacent digne d’Antonioni -bé, per a qualsevol tipus d'escenari-, a més d’una extravagància molt propera a Lynch.

Però a més del seu talent formal i narratiu, Kaurismaki sap organitzar les festes més estranyes del cinema, i sense necessitat d’escarafalls ni de mascarades estrafolàries, com faria un director amb menys capacitat i inventiva que ell. A l’Home sense passat en prepara una entre pidolaires, membres de l’exèrcit de salvació i guàrdies de seguretat, allunyat del glamour de les estrelles, dels maniquís, o dels rebels sense cause, i degut a això mateix molt més autèntica, amb tota la tropa de perdedors ben humans gaudint amb una música que seria una tonada borda semblant a un surf-rock finès, si tal cosa és possible.

Festes com aquesta on s’uneixen l’exèrcit de salvació i els captaires són i seran cada cop més multitudinàries en un món dissenyat pels tecnòcrates i el seu fonamentalisme de mercat –que, recordem-ho, anava a acabar amb les crisis cícliques. Amb un mestre de cerimònies com en Aki Kaurismäki i uns companys de celebració com l’únic exèrcit que val la pena i els pidolaires que ja som, o sinó serem, la festa promet ser grossa. Una festa tan grossa com ho serà tot el 2012. Darrer any del tardocapitalisme? Com resulti finalment que els vidents maya tenien raó...
Sigui com sigui, aquesta nit farem xerinola entre perdedors kaurismakians.

De reconeixements i medalles

Durant els darrers dies hem comprès (que és quan s’entén passant la matèria a entendre pel sedàs de l’experiència) un dels episodis de l’Andrei Rublev tarkovskià: el silenci del pintor degut a contemplar la barbàrie ben activa amb el derrocament violent del vell rei destronat per la traïció del seu germà, capaç d’aliar-se amb els enemics del poble rus, els tàrtars, i permetre el seu pillatge amb les riqueses del país, tot per obtenir la corona (a partir del cinqué minut).



Doncs bé, comprenc aquest silenci de qui ha de pair l’obligada contemplació de les malifetes dels salvatges i, encara més, de la creació d’un discurs ignominiós des del poder que ficciona la realitat, convertint l’experiència (que hauria de considerar-se el més sagrat, doncs és allò més íntim i personal que posseïm), en una farsa elaborada per mantenir la posició. Així, una ordre, que es pot justificar per haver sigut donada en ple estat nerviossisme, excusa que hauria servit per rebaixar la culpa, ha passat a ser un exercici de negació de la pròpia responsabilitat i funcions, amb l'agreujant de la mentida oficial creada a fi i efecte de cortina de fum.
Així, mitjançant la seva ordre, la rectora va castigar físicament a la comunitat universitària present a l’acte, una comunitat que mostrava pacíficament la seva discrepància amb les polítiques emprades, i l’ha castigat a posteriori difonent una versió oficial, un discurs per nodrir el pensament únic, que ha deixat als agredits sense la deguda protecció de les seves autoritats. Tot per mantenir l’espai de respecte i de tolerància. El diàleg sostingut per les porres: una nova meravella obra del tardocapitalisme.
Han venut la notícia, han fixat el discurs oficial, com una inevitable intervenció dels antiavalots per frenar a uns agitadors perillosíssims. Però els que van ser-hi van assistir a una cosa ben diferent: una batussa indiscriminada perpetrada per un exèrcit preparat contra quatre arreplegats, quelcom semblant a una rememoració de les pallisses propinades per vàries falanges romanes als poblats indigetes. Beneficis de la possibilitat de fabricar el discurs públic, amb la necessària col•laboració de periodistes de cambra en el paper de corifeus.
El pitjor d’aquesta estratègia és que la rectora ha deixat abandonats a tots aquells que van ser agredits en qualsevol de les seves accepcions, i que tampoc ha premiat com mereixen a unes quantes persones que van arriscar-se per protegir als altres, és a dir, van fer el que un membre conscient d’una comunitat hauria de fer, encara més en cas de ser l’autoritat a càrrec –com la conserge Julieta, que va complir amb un paper que hauria d’haver-li pertocat representar a la rectora o al degà; cap autoritat li ha valorat la seva valentia. Insistim: cap de les autoritats va comportar-se, ja no amb la dignitat deguda, sinó amb la responsabilitat que comporta el seu càrrec. La rectora tindria que tenir-ho present.
Així som: preferim idolatrar a gent que sap donar quatre puntades de peu a una pilota, o casos similars de grans beneficiaris de la comunitat. A ells els hi donem les medalles otorgades pel patriciat o els recompensem com a catalans de l’any.
Aquests membres de la comunitat universitària que van exposar-se als cops dels antiavalots per protegir a innocents que anaven a ser colpejats mereixien un reconeixement de la resta de la Universitat de Girona i no aquest oblit intencionat com a tota recompensa. Però, per desgràcia, així s’escriu el discurs del poder, vanes ficcions que s’esvaeixen en quan desapareix el bàrbar de torn.
Sort que ens queda Andrei Rublev (minut 85 de l'enllaç penjat), l’art d’icones medieval (amb excepcionals i valents professors a la UdG), i en Tarkovski per reflexionar sobre la condició humana i la seva dimensió històrica.

Quan la infàmia governa

Avui a la universitat de Girona hem viscut un d’aquells episodis d’indignitat cívica a que ens tenen acostumats les nostres estimades autoritats. Per descriureu cronològicament, el primer acte vergonyós ha sigut constatar la poca intel•ligència de la policia autonòmica, que prepara un cordó de protecció per la porta principal... i oblida que hi ha accessos secundaris! Esperem que no totes les operacions dels mossos d’esquadra mostrin la finesa de judici i acció d’aquesta.
El segon acte ja no solament de vergonya sinó d’infàmia l’hem patit quan escamots amb no menys de trenta antiavalots han entrat a un dels dos claustres de la universitat i han decidit fer-se els karatekes amb les seves porres i el cos de la gent de la universitat de punchig-ball. Gira que tomba i tomba que gira. I no solament contra uns suposats agitadors, en meravellosa i subtil expressió a TV3 per tal de fer-li empassar millor la notícia a l’espectador. Ha rebut qualsevol. Ho dic per evitar aquesta visió esbiaixada que donen els medis de comunicació institucionals. Qui es manifestava avui era la comunitat universitària (estudiants, però també professors i treballadors), no uns agitadors professionals.
Però anem a pams i no oblidem els responsables: la rectora Geli i el seu equip de treball han permès per acció o per omissió que aquesta vergonya passés (una universitat ocupada per forces de destrucció, com han demostrat avui), i han de pagar les conseqüències cíviques d’aquesta acció infamant que traeix el contracte cívic entre tota la comunitat universitària i l’equip de direcció. La rectora Geli i el seu equip, per acció directa o per omissió, ha permès que els anti-avalots entressin a la universitat i que atonyinessin sense dir ni ase ni bèstia a tothom que passava al seu costat.
Però aquest no ha sigut el darrer acte de vilesa. Perquè quan obres la gàbia dels tigres no pots saber mai com reaccionaran. Així doncs, encara hem tingut que contemplar com no menys d’onze (onze!) furgons de mossos d’esquadra arribaven i ocupaven tota la pujada d’accés a la universitat, i començaven episodis de violència sense motiu i indiscriminada. A un amic amb el que anava l’han parat sense raó, se li han encarat, i quan ell ha intentat mantenir la seva dignitat com persona li han colpejat entre diversos mossos, l’han esclafat contra el terra i l’han detingut. Un estudiant de cinquè curs. Vull dir: no un agitador professional que portés un còctel molotov a la mà i un ganivet entre les dents. Sense cap acte violent previ. Simplement per trobar-se al lloc equivocat en el moment equivocat. Tenim una policia democràtica o una totalitària? I no ha sigut l’únic episodi d’aquest estil. I encara han detingut a algú més i han atonyinat una mica més, no fos dit. A més de les vexacions a noies, com quan a una un anti-avalot li ha dit «Ven a chuparme la polla» o «Vas a chuparme la polla».
Aquests són els que la rectora Geli i el seu equip de govern ha permès que entressin a la casa de la cultura. Cobren més de cinc mil euros mensuals per prendre aquest tipus de decisions que van contra tota la comunitat universitària. Fins quan ho tolerarem? Perquè aquest ha sigut un acte de violència física i a més simbòlica.
Amb una mica de dignitat, la rectora Geli i tot el seu equip dimitiria. Clar que amb una mica de consciència ciutadana, de sentit ètic o de simple decor mai haurien permès la infàmia que hem viscut aquest matí. Perquè al final hi ha una cosa que es diu vergonya personal després d’un acte infame. I aquesta vergonya, si existís (i en una persona amb sentit ètic de responsabilitat existeix) faria dimitir. Immediatament. Però dubtem molt que qui ha donat les ordres d’aquest matí, sigui per acció o per omissió, tingui decència personal. Així que tocarà fer una pressió absoluta per tal de que aquesta senyora i el seu equip dimiteixi en bloc quan abans millor.
Mentre tant, molta de la gent universitària ara mateix encara es llepa les ferides, o bé acaben de descobrir sense necessitat d’intermediaris en què consisteix la nostra democràcia (amb el representant màxim del nostre país com a inductor), o bé, en el pitjor cas, i ens en recordem molt d’ells, esperen a les dependències policials que aquells mateixos que els han apallissat sense cap tipus de raó per fer-lo els denunciïn.
I de tot això en dono testimoni personal.
Senyora rectora, vostè és una indigne, i per culpa de les seves accions ara mateix hi ha ferits i detinguts que Girona. No ho oblidarem. Amb pau però amb accions perseverants aconseguirem que dimiteixi vostè i els seu equip d’indignes.
Senti vergonya!
No vull acabar amb lamentables imatges de violència policial, ja n’hem tingut prou aquest matí. Prefereixo tornar a veure el moment de boja alegria dels nens de Zero en conducta, d’en Jean Vigo, un director que ens mostra al present com fer art amb compromís ètic i exigència estètica.
Visca el temps del Messies d’en Walter Benjamin fet metratge cinematogràfic!

Heaven or hell?

Ginger Rogers i Fred Astaire o el Retrat de Sor Jerónima de la Fuente, de Velázquez? Combat de pesos pesats.


S'obren les apostes.

Festí de caníbals (Los caníbales, d'Iván Humanes)

Fa poques setmanes l’editorial independent Libros del Innombrable va publicar Los caníbales, d’Iván Humanes, un recull de contes per observar el nostre món des d’un mirall brut, fragmentat i convex.
Dir que en aquests relats Iván Humanes mostra l’absurd de la vida quotidiana sota el capitalisme, ja convertit en tardocapitalisme moribund, és quedar-se molt curt. La fase literària tan en boga als vuitanta de copsar amb ironia i amb sarcasme les imposicions del consumisme sobre les persones ja ha demostrat la seva insuficiència: ara hi ha que exposar-ne les conseqüències tràgiques, i l’autor escull per fer-ho el tremendisme que agiti les aigües somortes de la voluntat individual putrefacta després de l’experiència tardocapitalista, ideada per matar la intel·ligència, la cultura, la sensibilitat, l’ànima de les persones. Un sistema caníbal que, com Moloch, devora generacions i generacions d’humans sense perdre la fam.
Quin altre estil hauria estat més apropiat per a practicar l’autòpsia d’aquest món ocupat per personatges desconcertats, matant-se i devorant-se els uns als altres mentre ballen boogie boogie? Humanes encerta quan opta a Los caníbales pel citat tremendisme , en una línia amb molts precursors dintre les lletres castellanes.
De fet, si busquem referències pels seus contes, trobem a més de la línia dura castellana els autors més fantàstics de la literatura suramericana, el Cortázar dels contes surrealistes (bé, i l’altre també), un Borges psicotrònic, lluny del Parnàs acadèmic i apropat als malsons laberíntics, una Alícia que entra al forat i es troba un refugi atòmic habitat per Lovecraft i Joan Perucho (homenatjeat explícitament), un Arrabal campió del món dels pesos pesat. Com a mestre de cerimònies, Kafka, clar que en aquesta elecció de mestres Humanes no s’allunya gaire de tants altres escriptors de la seva generació. La diferència d’Humanes es troba en una curiosa combinació d’estil fi, de gran cura en la decisió formal estílística, de tria pacient de mots combinat amb la citada invenció amb gust pel gènere de sang i fetge, un tremendisme necessari per retratar el món governat per les banques d’inversió o la Troika. Els relats estan plantejats sota la pàtina d’una literatura pop en els termes però de gran refinament estilístc, malgrat els excessos gore i que presenta un rerafons culte farcit de cites explícites o implícites, qüestió aquesta senyera en tota la literatura de la posmodernitat, tot pintat amb els colors cridaners de la lisèrgia pop.
Un estil gairebé sempre sobri, concís i tallant, paraules i frases com un bisturí amb el qual practicar una autòpsia al tardocapitalisme. Tallant el ventre, el lector descobreix uns budells putrefactes, els costat fosc de l’imaginari de la nostra època, des de nazis suplantats a pluja àcida, embogides forces governamentals o famílies apocalíptiques. Uns temes molt durs per a un autor de mirada trista, tan benvolent com dura, amb una gran tristesa, oceànica, que amara l’univers creat i els seus caníbals famolencs.
Al mirall d’Alícia s’hi reflecteixen amb distorsions la llar de la nostra era, amb el lloc central per l’inevitable televisor, o també hi apareix l’esperit militar, construint búnkers cada cop més avall de la Terra, en els quals no sentir-se mai prou segur, o igualant campus universitaris quàntics i granges que cauen a trossos, els escenaris de l’existència al tardocapitalisme mostrats en essència. Els relats van d’un hiperrealisme al·lucinat al jeroglífic surrealista, com en un magnífic La madeja, de gran força plàstica, com els dibucollages de Daniel Madrid que il·lustren aquesta entrada.
Més que cap altre emoció, el que busquen els contes d'Iván Humanes és l’estranyesa del lector davant o d’un món tan embogit, o d’una quotidianitat foradada per allò insòlit, com del molt normal matrimoni de La Zona, (quins aromes tarkovskians emanen d’aquest nom) que veu com un forat negre s’obre al seu dormitori, un conte de cop final ple d’estranyesa que remet al millor Cortázar surreal.
I com en Borges, els llibres i les biblioteques s’ofereixen en sentit hermètic. ¿Existeix quelcom similar a un codi binari que ens permeti sortir del laberint? Personatges tot sovint erudits, d’un coneixement extravagant, analitzen amb minuciosament els textos a la cerca de claus salvadores; ho fan amb el rigor de l’escarabat preparant una bola d’excrements que farà girar pujada amunt, baixada avall. Aquests erudits de Los caníbales busquen entre tones i més tones d’estudis publicats la fórmula secreta que els permeti l’escapada. Mentre tant, els caníbals afilen el trinxador i es pengen el tovalló al coll de la camisa, la salivera denotant-se en gotes de babes a les estovalles. Avui s’emportaran a la boca un saborós erudit a les fines herbes.
Jugador ell mateix, Humanes planteja la literatura com una partida d’escacs en que els personatges perdran, l’autor empatarà contra ell mateix i el lector guanyarà gaudint de l’artifici literari construït. De fet, els escacs sobrevolen bona part de la trajectòria de l’escriptor. Una altra de les seves obsessions, lligada als escacs, és la fabulació sobre les matemàtiques, els càlculs de probabilitats o l’enlluernadora física quàntica, elements que esdevenen eix temàtic o com a mínim attrezzo creador d’atmosferes. En definitiva, a Los caníbales el lector trobarà un recull de contes que no defraudarà a qui cerqui risc, expressió vital i honesta, agitació, la boja alegria de la sala dels miralls, el treball cerebral exigit al jugador d’escacs però, per damunt de qualsevol altre consideració, l’estranyesa d’aquest món que anava a ser la repera i que, com Iván Humanes mostra, s’ha revelat un festí per caníbals.

Brazil

Brazil, de Terry Gilliam: el totalitarisme com a entitat suposadament omnipotent que destrueix als individus.

Brazil, la fantasia de l’individu com eina alliberadora que porta el coneixement, integra la doble faceta de la persona intern i extern, i li permet superar l’alienació imposada pel totalitarisme.

Brazil. S’ha de ser molt valent per acceptar endinsar-se en la revelació de la imaginació. Però l’alternativa és viure en una mentida.

Brazil...

La Cosa, de Carpenter. El monstre que assimila a l'altre, el copia i el destrueix.

A La cosa, un remake dirigit l’any 82 per Carpenter del clàssic de la ciencia-ficció dels cinquanta, uns investigadors han desenterrat un monstre dels gels antàrtics. El monstre extraterrestre retorna a la vida al sortir del gel. La metàfora està clara: d’uns continguts mentals subconscients emergeix un perill. El monstre copia els éssers que assimila; roba l’energia al temps que reprodueix els cossos per amagar-se sota la seva aparença. Així doncs, es tracta d’un enemic proper als ultracossos, als invasors de Mart, i altres per l’estil, replicants de la forma però sense contingut.
El primer en adonar-se’n de que alguna cosa no rutlla és el personatge interpretat per Ken Russell, nova versió del prototip de l’individualista home de frontera tant del gust de Hollywood. Un científic de la base proposa matar a tothom i així morirà també La Cosa, aplicació posmoderna del mètode Simó de Montfort per eliminar l’oposició. «Avui en dia ja no es pot confiar en ningú», segons afirma el científic. Que «l’altre» és un perill serà un dels eixos temàtics del fantàstic des dels anys setanta, i no per casualitat, òbviament. En temps de neodarwinisme social impulsat per les esferes econòmiques interessa que els uns desconfiïn dels altres.

Tampoc resulta insòlit que durant el govern Reagan es procedís a fer remakes dels clàssics de la ciència-ficció dels cinquanta, ja que ambdues èpoques estan clarament vinculades. A la caça de bruixes, els blocs rivals separats per un mur de granit i la por atòmica retornaven amb força als vuitanta. Però el que al clàssic de Hawks era una paràbola militarista, aquí agafa un aire molt més nihilista, el propi d’un Carpenter contestatari.
Per aquesta voluntat una mica a contracorrent de Capenter un final feliç convencional hauria sigut inversemblant. El darrer acte dels dos humans supervivents consisteix en acabar amb el monstre i després esperar una mort segura per congelació compartint un whisky. Estem a l’any 82 i La Cosa competeix amb E.T. als cinemes. Qui guanyarà? La versió anti-Reagan, que exposa el seu ideari en forma de monstre replicador, o bé la fantasià benvolent i narcotitzadora del extraterrestre generós. Tots coneixem la resposta. El nihilista Carpenter va sortir derrotat, superat per Spielberg, el gran creador de fantasies neoliberals juntament amb la factoria Disney.
Contra el monstre del pensament únic del Nou Ordre Mundial poc podia fer-se fins que no s’estimbés per les conseqüències ineludibles del seu ideari. Carpenter en forma gore grandguignolesca va oferir un apunt pessimista sobre el llarg trajecte per les penombres que iniciaven les democràcies occidentals. La perversitat que ja havia atacat a aquestes societats als anys cinquanta tornava i ho feia amb la forma d’efectes especials d’ILM i Guerra de les galàxies en forma de míssils. Un mal que copiava les aparences d’aquells que matava per executar els seus plans de domini mundial amb impunitat.

La vella intuïció del fantàstic convertia en film un ancestral terror humà de tipus paranoic: els altres s’assemblen a nosaltres, humans, però no ho són. Això es converteix en eix temàtic. Vista des de la perspectiva actual, l’alegoria de La cosa es revela amb claredat: estaven fent-se amb el poder unes teories político-econòmiques que anaven a xuclar tota l’energia econòmica social, que anaven a replicar les institucions polítiques buidant-les de contingut, i que anaven a arrasar de dos maneres diferents amb qualsevol resistència que s’hi oposés: en forma de descrèdit social als mitjans de comunicació de masses per a l’oposició interna; i en una destrucció militar de l’oposició externa.
Aquest Nou Ordre Mundial naixent estava a punt d’anunciar el final de la història (i començament de la histèria), ja que estava a punt de derrotar totalment al bloc soviètic, gran colofó reaganià de la Guerra Freda, aniquilat per fi el terror vermell marcià que tanta por havia provocat als cinquanta. Després d’ell vindria el final de qualsevol altre tendència que s’allunyés del pensament únic de l’ortodòxia, un poder fagocitador totalitari.
Aquest període tot just estava anunciant-se a l’any 82. E.T. o La cosa. Què s’ha acostat més a una descripció del que estava succeint aquells dies? Les teories de Reagan eren un alien amable que solament volia tornar a casa o una bèstia insaciable aspirant a l’hegemonia mundial? El període 1973 (primer cop en que s’aplica el neoliberalisme a un país, el Xile de Pinochet) fins a l’actualitat ha vist la multiplicació exponencial d’unes poques fortunes mentre el resta de la població s’empobria. Amb tot, la fam d’aquest nou Moloch ha continuat insaciable, desitjant una nova generació de víctimes que oferir-li en holocaust.
El que a La Cosa era una metàfora, una base científica a l’Antàrtica arrasada per un monstre devorador, ho hem acabat patint tots en l’esfera social. E.T. o La Cosa? Serà qüestió de compartir fraternalment el whisky mentre el fred del desastre social va congelant-nos. Però almenys haurem acabat amb el monstre.

I ara un regal final: la Maruja de 9 Barris en plena acció, anant a la cova del drac i expressant-li el que opina d'ell. Visca!

Per quina porta voleu entrar?

El personatge dels frescos de la volta de la biblioteca del monestir del Escorial, pintats per Pellegrino Tibaldi, també s'ho està plantejant.

Gent amb opinió

Fa mesos vaig enviar un correu electrònic a La Vanguardia anunciant-los que mai més compraria el seu diari; de fet, que estava fent campanya per a que ningú de la meva família el comprés. I vaig aconseguir que el meu pare, comprador gairebé vitalici, el deixés de comprar. I continuo.
No puc fer el mateix amb 8tv perquè no l’he mirada mai, amb una programació pèssima que sembla un refregit d’un agost de Tv3, però no la d’ara, no: la de finals dels anys vuitanta, a més incomplint amb la promesa que van fer de que fos una televisió majoritàriament en català.
Pel que fa a Rac1, crec que els seus caps de programes són admiradors de la ciència-ficció i de la idea dels replicants; si no, no m’explico com poden copiar d’una manera tan flagrant a Catalunya Ràdio. Còpia d’una còpia d’una còpia. I partidaris d’aquesta Catalunya de la conyeta que no fa ni ironia ni sarcasme mai, que queda bé sempre amb qui ha de quedar bé.
A què ve tot això? Doncs llegiu aquesta notícia i ho entendreu. I plorareu.

http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=92799
Els millors han decidit començar a pagar el deute que tenen amb part dels que els van ajudar a assolir el poder, almenys una part d’ells, ja que falta que paguin la inestimable col•laboració de la Corporació, sempre tan nostrats.

Retallades? Sí pels treballadors del grup Godó, però no pel Comte.

Com es titulava aquella novel·la d'en Tom Sharpe? Ah, sí: Exhibició impúdica. La baixesa moral d’aquesta gent està sent tota una Indecent Exposure. O millor, una Atrocity Exhibition.

El futur

Aquest matí, he mirat a la meva bola de vidre per tal de veure el futur i m’ha sortit aquesta imatge.

Ens cau a sobre la marea blava, pitjor que el més mortífer tsunami, que farà bo el pseudo socialisme neoliberal que hem viscut. Serà Marianico el Breve o Marianico el Corto? Hi ha opció C afegint la A a la B?
Horroritzat, he decidit escoltar una mica de bona música, el Future days de Can. Send the money for a rainy day. / For the sake of future days.
Com a mínim m’ha tranquil·litzat una mica.

Finalment he pensat que això del futur no constitueix més que una entelèquia, que com diu bona part de la saviesa oriental, del ioga al tao, allò que serà no existeix més que com la il·lusió mental de l'ésser humà. Tanmateix, no cal anar a buscar als rishis hindúes ni al Vell Mestre xinès: també és una idea central al pensament d'un àcrata com García Calvo. El temps del Messies és el temps de l'acràcia. Llavors, si futur és un miratge: per què tenir por?
Eppur si muove...

Per democràtica elecció entre Óscar Roig i la missatgeria, la cançó per a resistir el tsunami blau que afortunadament durarà poc (amic Óscar: això s'enfonsa). Al món de les mantillas, Aguirres, Marianicos (i Pepes Bonos, i Durans i Lleidas) allò desitjable és tenir mala reputació. Yo no pienso hacer ningún daño, viviendo fuera del rebaño... o de la bandada de gaviotas.

Ministeri d'Economia? Ministeri del so!

Ara que s’està posant de moda els governs de tecnòcrates o directament homes de la banca, amb molta humilitat, la pròpia d’un sub-humà, és a dir, un humà que no pertany a Goldman Sachs, des de la missatgeria proposem un nou candidat a president d’Espanya o, encara més honor, de Ministre d’Economia: Mr. Banks, famós mundialment gràcies a Mary Poppins.

Amb aquesta elecció, òbviament basada en les directrius de l’F.M.I. i del Banc Central Europeu, aconseguiríem tant el rigor neoliberal necessari com bastir un relat a l’alçada del públic, és a dir, una història per a la mainada, creada per a mentalitats infantils, traslladada al gran públic, que és el que ara mateix s’estila en els discursos dels candidats. Així que Mr. Banks serà el tecnòcrata ofert per Draghi, Lagarde i Merkel per ocupar el ministeri.

Miles Davis & John Coltrane - So What per mindcaster
Mentre els homes de negocis neoliberals juguen als governs democràtics en aquesta agonia del tardocapitalisme, a la missatgeria preferim optar per una bicefàlia, amb el diví John Coltrane i el subtil Miles Davis com a governants del so que ha de salvar-nos de la grolleria, de la rusticitat, de la increïble estultícia dels que estan jugant a ser els grans demòcrates. Com diuen ells, so what, resposta adient pels tecnòcrates.
Coltrane & Davis for president!

La rebel·lió de les màquines

Imatges dels robots més salvatges del cinema, del Hal de 2001 a l'Ash de Alien, l'interpretat per Yul Brinner d'Ànimes de metall, l'Ed 209 de Robocop, o el benvolgut Arnie a Terminator , acompanyats pel We are the robots dels majúsculs Kraftwerk.

La banda sonora ideal per aquests temps en que els mercats volen convertir a tots els ciutadans en robots a les seves ordres. We are the robots, i ara toca votar entre Rubalcaba o Rajalcoy. A Catalunya, a més, podem sumar a aquest magnífic elenc el senyor Artur Mas, dels Mas de tota la vida, els de les comptes bancàries a Suïssa. Què divertit!
Que vagin amb compte, no sigui que els robots s’emprenyin i segueixin els exemples citats. Potser ha arribat la hora de la rebel•lió de les màquines.

Alien: el monstre que creix a l’interior dels ciutadans

Alien es va rodar l’any 1979, en plena emergència dels criteris d’organització social del neoliberalisme. La pel·lícula reflecteix alguna de les característiques socials de l’època tot i que creant distorsions, presentant els valors de l’època en forma de metàfores i d’al•legories. .
Un tret que la singularitza d’altres obres és que, a diferència de les altres produccions de ciència-ficció, els personatges d’Alien no són herois militars o científics, sinó simples treballadors, miners que porten un carregament en la nau de camí cap a la Terra. Aquest factor marca ja des de l’inici una lectura en clau social. Els treballadors no es troben en perill per esperit d’aventures o per messianisme, sinó purament per diners; equip de treball d’una corporació neoliberal, els seus rols estan clarament jerarquitzats, i els que s’hi troben en els llocs més baixos de l’escala fan bromes queixant-se de les seves condicions de pagament.
El monstre trencarà el grup, s’introduirà al seu territori i els matarà d’un en un, encara més, entrarà al seu interior, de la mateixa manera que els sindicats van perdre poder durant l’era Reagan i les fàbriques van anar tancant-se o deslocalitzant-se, passant d’una economia industrial a una financera.
Però el monstre no és solament exterior: cada persona pot incubar el seu ou si es manté adormit en els somnis neoliberals de cases en propietat, d’hipoteques varies, d’il·lusions de classes mitjanes. El monstre acaba amb els treballadors. Quan atrapa a una víctima, l’alien fa amb ella un cabdell a la espera de que un ou s’obri i inoculi un hoste a un amfitrió humà, que mantindrà a aquest en coma, somiant amb una casa amb piscina i gespa en propietat, fins a la irrupció estel·lar de l’alien, travessant l’abdomen de la víctima.

El fonamentalisme de mercat manté a la democràcia en un estat comatós, el mínim per tal de que no es pugui acusar al sistema de totalitari explícit, una bipartitocràcia que redueix la participació a votar cada quatre anys i a que el partit guanyador de l’Operació Triomf porti a terme les decisions preses pels mercats. Durant els quatre anys serà l’alien qui mani. Se’n servirà de qualsevol ardit per matar als operaris, acabant amb l’espècie si així o manen els sacrosants mercats.
Però per tal de que aquest sistema tan clarament nociu ja des de la vessant teòrica pugui fer-se un lloc –l’hegemònic, a més a més– requereix d’un aliat intern, algú dintre de la nau Nostronomo que li obri la porta, un androide inhumà però programat pels humans de la corporació, l’empresa propietària, a qui tant li fa la sort dels tripulants. Aquest algú, al món referencial empíric nostre, va ser el sistema polític basat en una democràcia de baixa intensitat. L’androide seria la seva personificació a la fantasia fílmica.

L’alien i la corporació comparteixen interessos. Al marc referencial que serveix de model distorsionat, les grans companyies han incrementat el seu poder gràcies al monstre del credo neoliberalista. L’alien agrada al gran capital, però no a la resta d'humans, simple menjar que oferir en holocaust als mercats, perdó, a l’alien.
L’heroïna de la funció, Ripley, comprèn poc a poc amb què s’enfronten, de la mateixa manera que la ciutadania ha anat descobrint poc a poc l’agenda oculta del bipartidisme, trust financers, la banca i el gran capital. De fet, l’objectiu del viatge dels miners no era recollir el seu carregament, sinó portar incubant en les seves carns l’alien que la corporació utilitzarà pels seus foscos interessos. Un cop els tripulants ho entenen, solament els hi queda la possibilitat de cooperar entre ells per tal de fer fora de la nau a l’alien.
Bon viatge cap a la fredor de l’espai, monstre neoliberal.

Les ulleres per veure la realitat

Et vols posar les ulleres per veure la realitat?

John Carpenter converteix en imatges fílmiques la fantasia paranoica per excel•lència, obsequiant-nos amb unes magnífiques ulleres de sol amb les quals podrem veure que s’amaga darrera del paradís tardo-capitalista.
Els reptilians ostenten el poder! És el teu torn: passa't a la resistència.

El Milenarismo ya està aquí, el Milenarismo ya llegó

Després d’aquests anuncis de la Conferència episcopal espanyola, d’aquests publi-reportatges per vendre’s entre els seus clients potencials, només manca la festa d’inauguració de l’Apocalipsis, amb fanfàrria de benvinguda per part de les autoritats.
I pum!

The Go-Betweens ho canten: quan hi ha màgia no cal canviar res

Concert de The Go-Betweens, un dels grans grups pop paradoxal, pop per a minories. Radio 3, l'any 2001.

Primera quintaessència: Tema Spirit.
You're a spirit
You're one thing greater
Than all the things that
you are together

Segona quintaessència, Tema Magic in here.
I don't want to change a thing when there's magic
In here, now the coast is clear
I got no time for fear

El Temps del Somni de l'Home Còsmic (La darrera onada, de Peter Weir)

La darrera onada, de Peter Weir, constitueix una de les grans pel·lícules fantàstiques dels anys setanta, així com del cinema d’autor, malgrat no ser tan recordada com mereix. Pel que fa a la faceta formal, la manera de fer servir la imatge i el so fan més propera la pel·lícula de Weir al video-art que a una producció convencional del Hollywood de l’època, faceta aquesta que identifica bona part del cinema d’autor des dels setanta.

El protagonista de la pel•lícula, un advocat australià, viu en un ambient de classe alta, està casat, gaudeix de dos filles angelicals i posseeix el somni promès pel capitalisme: un jardí amb gespa rera la casa unifamiliar. Però aquesta il•lusió s’esvaeix quan comença a patir uns malsons en que se li presenten aborígens australians. Just per la mateixa època li proposen el cas d’uns aborígens que suposadament haurien assassinat a un altre.

Com no podia ser d’una altra manera, tenint el títol que té, l’aigua es mostra omnipresent a La darrera onada, primer civilitzada en aixetes, però gradualment desfermada, en pluges torrencials o negres. Els interiors de la pel•lícula són dignes d'en Tarkovski, amb unes cases per on regalima l’aigua, amb la diferència de que al film de Weir les llars encara s’hi mantenen habitades. De fet, ambdós universos creatius es mantenen molt propers, amb una presència d’allò transcendent (Cosmos, Déu?) que pot irrompre (i interrompre) l’existència dels personatges i de la societat, transformant-les.

La darrera onada tracta de la pervivència de l’home còsmic, encara més, de la seva millor adaptació a un temps catastròfic, quan la força de la natura es fa més present, al qual està més preparat pel seu codi cultural l’home còsmic que l’home civilitzat. El ser humà còsmic viu en el temps de l’etern retorn estudiat per Mircea Eliade, un temps cíclic, que es manté accessible mitjançant els somnis, més real que la vida quotidiana del jo civilitzat. Quan l’energia de la natura d’un temps s’esgota, succeeix un cataclisme que regenera el món injectant nova energia, en un cicle etern, sense començament ni final, Gènesis ni Apocalipsis. L’experiència de l’altre realitat és tan forta que absorbeix al protagonista.
Significativament, per saber què està passant, l’advocat protagonista ha de baixar a les clavegueres de la ciutat, on troba una cova, en la qual està dibuixada el secret de les pluges torrencials: el citat cicle còsmic amb les catàstrofe consegüents per foc o per aigua, en aquest cas per aigua, un immens tsunami que submergirà la ciutat.
En tot el tram final s’entrellacen el somni i la vigília, en un estat febril esborrador dels límits entre un i altre. Ha embogit el protagonista, o bé ha entrat al Gran Temps dels Somnis dels aborígens, i viu una visió? O realment s’acosta un tsunami? Tarkovskià també en aquesta múltiple possibilitat, Weir permet que cada espectador triï, depenent de les seves inclinacions.

L'heroi per antonomàsia del nou ordre mundial

A la darrera pel·lícula de la franquícia Indiana Jones, quan van a afusellar al seu protagonista, aquest crida un «Visca Eisenhower» que no pot ser més significatiu. El president general, avi del neoliberalisme, partidari de la carrera armamentística, de la guerra freda fins a la destrucció completa de l’enemic, recolzat per en McCarthy, de les operacions secretes i il·legals de la CIA i aliat d’un altre general que tiranitzava Espanya per la gràcia de Déu. Aquest és el magnífic governant a qui aclama Indy, quedant retratat a la perfecció.
Indiana, l’heroi de l’era Reagan, espia nord-americà que canta visques al president de les bombes atòmiques, la guerra freda i el senador McCarthy, que porta els Estats Units cap a un totalitarisme subtil, presentat per a les grans audiències planetàries com un superheroi. Quants agents de la CIA van ser fans de la franquícia a la seva infància?
El context de la sèrie, les seves implicacions, solament poden funcionar o des de la ignorància del públic o des de la seva submissió ideològica (encara millor totes dues alhora), perquè que es presenti com lluitador de la llibertat a un home que llança vives a Eisenhower o ignora què és la llibertat o té un concepte d’ella molt peculiar –per no dir pervers. Seria com fer passar per un lluitador contra el racisme un membre del Ku-Klux-Klan.
Però a qui si no a Eisenhower podia enaltir l’Indy? Un heroi individualista, que pot solucionar ell sol (bé, amb l’ajuda de l’inevitable familiar) qualsevol conflicte en qualsevol indret perdut del món, amb una valentia i una superioritat davant els pobrets indígenes deguda a la primacia de l’occidental arreu del món, un Indy que no necessita família inicialment, malgrat que en gairebé cada ocasió acabi formant-ne una, moment de retirada del vell guerrer en que Spielberg allunya la càmera i dóna per closa l’aventura, un heroi amb la mentalitat majoritària del temps per tal de que s’omplin les sales dels cinemes i alhora per influir en audiències milionàries, que ja no proclamen visques a Eisenhower però sí a Obama o al Tea Party, depenent de les seves inclinacions prèvies, en qualsevol cas tots dos segments s’identificaran amb Indy.
Aquest heroi és el superhome del temps dels ultracossos neoliberals; destaca per un individualisme que en realitat és aparent, ja que l’Indy forma part d’una societat en la qual s’imposa el pensament únic, amb els vassalls persuadits de ser únics quan en realitat l’entorn els impulsa a esdevenir meres repeticions d’uns pocs prototipus, entre ells l’aventurer «navalla suïssa»: Indy.
Hem apuntat que una de les conseqüències directes dels actes d’Indy era mostrar la superioritat del Wasp sobre la resta de cultures que inevitablement xoquen, amb l’home nord-americà salvant a uns aborígens que no saben resoldre res per ells mateixos. Al temps del final de la història amb el xoc definitiu de les civilitzacions, el triomf final, l’hegemonia absoluta, serà per l’amic Indiana.
Sort per a tothom que al final de la darrera peça de la franquícia, l’ordre còsmic en versió Hollywood acaba imposant-se de nou amb les corresponents noces. Solament falten Eisenhower i McCarthy cridant: «Viva los novios».

Fragment de Breve historia del neoliberalismo

David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, p. 168: «Por otro lado, una crisis financiera global provocada en parte por su propia política económica temeraria, permitiría al gobierno de los Estados Unidos librarse definitivamente de toda obligación de costear el bienestar de sus ciudadanos salvo en lo que respecta al incremento del poder militar y policial, que podría ser necesario para sofocar el malestar social y para imponer la disciplina a escala global. Es posible que después de haber escuchado con atención las advertencias de figuras como Paul Volcker acerca de la elevada probabilidad de una crisis financiera en los próximos cinco años (llibre editat originalment al 2005), prevalezcan algunas voces más sensatas dentro de la clase capitalista. Pero esto supondrá desmantelar algunos de los privilegios y del poder que han estado acumulándose durante los últimos treinta años en las capas más altas de la clase capitalista. Las fases anteriores de la historia del capitalismo –pensemos, por ejemplo, en 1873 y en la década de 1920– en las que se han planteado disyuntivas igualmente duras no invitan al optimismo. Las clases superiores, insistiendo en la naturaleza sacrosanta de sus derechos de propiedad, prefirieron entonces destruir el sistema antes que entregar parte alguna de sus privilegios o de su poder. Comportarse de este modo no implica el descuido de sus propios intereses, ya que si se colocan en la posición acertada, como los buenos abogados en las quiebras, pueden beneficiarse del hundimiento aunque el resto de nosotros se vea indefectiblemente arrastrado por la corriente. (…) Lo único a lo que temen es a los movimientos políticos que les amenazan con la expropiación o con la violencia revolucionaria. Aunque alberguen esperanzas de que el sofisticado aparato militar que ahora poseen (gracias al complejo de la industria militar) protegerá su riqueza y su poder, el fracaso de este mismo aparato en la empresa de pacificar fácilmente a Iraq sobre el terreno debería darles que pensar. Pero las clases dominantes raramente, o nunca, entregan de manera voluntaria parte de su poder y, en mi opinión, no hay motivos para pensar que lo vayan a hacer ahora.»

Una profecia realista al segle XIV

Ambroggio Lorenzetti va ser un dels pintors adscrits a l’escola de Siena, escola de transició entre el Gòtic Internacional i el Renaixement, escola formada entre d’altres grans pintors per Giotto i Duccio.
L’any 1340 Lorenzetti va concloure els frescos pel Palazzo Pubblico de Siena, dos grans cicles amb l’Alegoria del bon i del mal govern, ambdós exemples de sentit moral medieval.

L’alegoria del mal govern presenta els atributs diabòlics (governant amb cornamenta, els vicis que inspiren al tirà, un cabró al costat seu, la justícia lligada, la mort victoriosa). Es mostren també els fruits d’aquest mal govern: la ciutat en ruïnes, el pillatge, la violència omnipresent i els camps devastats i sense fruit.

Invasió subtil

Les polítiques actuals dutes a terme per la Generalitat no són fruit d’una acció anticrisi sinó que formen part de la tàctica habitual per accentuar un estat neolliberal, una tàctica aliada a una estratègia molt planificada i duta a terme en diverses ocasions i llocs durant els darrers quaranta anys. No hi ha que llegir-los, per tant, com unes accions espontànies derivades de la situació de crisi i preses per un únic govern. A Nova York, l'any 75, ja van fer servir una tàctica molt similar, un exemple recollit a Breve historia del neoliberalismo, de Harvey, editat per Akal:

«Primero reclamaron que los impuestos municipales se dedicaran en primer lugar a pagar a los titulares de bonos y después que el resto se destinase a los servicios esenciales de la ciudad. Esta operación se saldó con la frustración de las aspiraciones de los fuertes sindicatos de los trabajadores municipales, con la imposición de medidas de congelación salarial y con recortes en el empleo público y en la provisión de servicios sociales (educación, sanidad pública, servicios de transporte), y con la imposición de tasas a los usuarios (por vez primera se introdujeron tasas de matriculación en el sistema de la universidad de CUNY) (…)

Com podem constatar, exactament el mateix procés vist durant aquests mesos de govern de Convergència, instigadora d’una operació clàssica i poc imaginativa de imposició ideològica neoliberal a la societat, operació que ha fracassat globalment. Però continuem:
«Esto equivalió a un golpe perpetrado por las instituciones financieras contra el gobierno democráticamente elegido de la ciudad de Nueva York, y no fue menos efectivo que el golpe militar que previamente se había producido en Chile (i que va servir per experimentar en un cas pràctic amb les teories monetaristes). En medio de una crisis fiscal, la riqueza era redistribuida hacia las clases altas. En opinión de Kevin, la crisis de Nueva York fue sintomática de “una emergente estrategia de deflación ligada a una redistribución regresiva de la renta, la riqueza y el poder.»

Salten a la vista les comparacions amb el que proven de fer ara mateix a Catalunya, és a dir, l’intent de restringir els serveis ciutadans per rebaixar el dèficit, en lloc de gravar les rentes més altes per redistribuir la riquesa, com seria lògic des d’un punt de vista de justícia social, guiant-se per una ideologia política neoliberal, presentada com de sentit comú i inevitable, al no existir alternatives segons els seus impulsors (o ho fa la Generalitat o el Governador central). Però no és així, las alternatives existeixen, solament que no afavoreixen a l’elit financera sinó a la resta de la població. En definitiva, un procés que tenia i té com a objectiu una redistribució de la riquesa, però no de les rentes altes cap a baix, com seria desitjable si es creu en la justícia social, sinó precisament a l’inrevés, un disbarat que ha destruït milers de milions de vides; i no exagerem: des de les poblacions dels països més pobres, fins a les classes baixes de les societats industrials, i cada cop més les mitges.

Increïble. I anirà així mentre traguem. Solucions? Ja ho deia Raimon: diguem no. Està arribant l'hora d’ajeure’s al terra i dir no. No a aquesta estafa a gran escala que fa més rics als rics i més pobres ja no solament als més pobres sinó també als que abans no ho eren. No a que ens prenguin el pèl, com de fet ja porten més de trenta anys fent. I no a la destrucció de la idea de comunitat. L’únic poder del que disposem és el de la força col·lectiva. Hem patit la revolució totalitària més subtil de la història i encara no en som prou conscients.
Ja va sent hora de despertar.

Des de la panxa del bou

A El nou del paradigma dels mercats financers, un dels taurons financers més famosos, George Soros, desmunta els mites del fonamentalisme de mercat, per tal d’explicar la crisi. Soros analitza l’enfonsament general de les tesis predominants durant els darrers trenta anys, que tenen un dels seus eixos en la suicida no regulació dels mercats, explicant perquè els mercats han de ser regulats, basant-ho tot en la seva teoria de la reflexivitat, segons la qual l’error forma part consubstancial de la condició humana. Paradoxalment, Soros és una de les grans fortunes del món, és a dir, algú que coneix el ventre del Leviatan des del seu interior.

Però ja que no tot és acumular concepte sobre concepte, i per tal de reivindicar aquell vell i rebregat lema dels seixanta de fer l’amor i no la guerra, en la seva versió neolliberal de guerra de classes, anem a un vell clàssic del cantant de l’amor per antonomàsia, Marvin Gaye, amb el seu Let’s Get It On, proposta d'anar a fer-ho que excloïa als neoliberals de l'època. Total, ells ja tenien els mercats i la riquesa col·lectiva com a objecte de desig.

Democracy is coming...

La nova direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit que la seva prioritat és el país abans que la qüestió econòmica, o aquesta terminologia han utilitzat. A banda que es fa difícil entendre com es poden separar aquestes dos facetes, en teoria unides (no hi ha sentit de país sense una teoria econòmica), resulta desconcertant que es doni prioritat a un factor que ni tan sols queda apuntat al nom del partit. Es diuen Esquerra Republicana de Catalunya, amb l’assumpció clara de la condició esquerrana ja en el nom, no així la independentista. No diem que no hagin de ser independentistes, només faltaria, però sí que segons el seu nom la seva idiosincràsia és ser d’esquerres, republicans, i de Catalunya. Era de la posmodernitat aquesta, els noms ja han perdut qualsevol rastre del seu poder.
A les CUP., sense tants escarafalls, ja es freguen les mans: rebran més vots a costa de l’anteriorment anomenada Esquerra.
En segon lloc, llegim a la portada de Público que Rubalcaba i el PSOE imprimeixen un gir precisament cap a l’esquerra, una tendència que s’observa a tot Europa. Aplicat al PSOE, i fent una incursió al terreny grotesc que cada vegada més pertoca a aquest moment històric, solament queda dir el següent:

Una crisis del fonamentalisme de mercat, agreujada a Espanya i a Catalunya per unes decisions dels respectius governs que encara es mantenen en aquest fonamentalisme (afortunadament, la forca que tiba, cada cop hi ha menys fonamentalistes a tot Europa; al final solament quedaran en Mas-Colell, en Draghi, el F.M.I. i en Sala i Martín, aquest amb participació estel·lar a Tv3 i Catalunya Ràdio); amb tot, ara, (ara!), Rubalcaba desperta i se n’adona de que el que ha defensat el PSOE aquests dos darrers anys (i molts abans) ha empitjorat les coses. Doncs per seguir amb el mateix estil:

Per últim: detencions en massa Nova York d’activistes que senyalen directament el focus del terratrèmol financer. Gairebé hi havia més policies que manifestants. El fonamentalisme dels mercats ha de defensar-se amb les porres, ja que amb la raó no pot defensar-se, com han demostrat els fets. Res estrany, després dels darrers episodis d’assassinats a sang freda ordenats per tot un Premi Nobel de la Pau. el Dalai Lama, Amnistia internacional, Nelson Mandela, la Creu Roja o Martin Luther King. Igual que ells.
Sort que Leonard Cohen ens porta, sorneguer com sempre, un missatge d'esperança deseperada:

El video no pertany a aquestes concentracions, però com si ho fos.

L'ordre mundial en acció (La guerra dels móns, d'Steven Spielberg)

Anem a parlar d’algunes implicacions metafòriques que es poden extreure de La guerra dels móns perpetrada per Steven Spielberg, un dels moments més baixos de la filmografia del noi d’or de la indústria. Com ja sabem, el cinema fantàstic informa de molt més del comprés al missatge explícit.
La trama tan absurda com vertiginosa intenta que l’espectador no pensi en el guirigall orquestrat pel director. Com uns alienígens amb la tecnologia adient per creuar galàxies van a colonitzar un planeta i a aniquilar a la població? Una civilització capaç d’allò encara està tan subjecte a la debilitat alimentària? I poden creuar galàxies però no fan proves per determinar com assimilaran el nou hàbitat? Les fantasies oficialistes de Hollywood estan arribant a un punt de mediocritat intel·lectual que costa d’entendre.
Però bé, acceptem que aquests extraterrestres entre genials i maldestres decideixen convertir la Terra en la seva granja industrial particular. Acceptat la poca traça del pla inicial, trobem de nou dificultats en acceptar cada una de les seqüències, com per exemple la del primer atac. Una de les curiositats dels atacs extraterrestres és que els seus raigs destructors tenen una espècie de sensor que sap destriar entre les víctimes. D’aquesta manera, mata a tots aquells que estan al voltant del protagonista Tom Cruise (o la seva família) però eviten apropar-se perillosament a l’estrella. Índex de probabilitats? Bajanades. Meravelles del mètode de composició de plànol amb l’estrella focalitzada al centre patentat per Griffith.

Però anem a aprofundir en la trama i a reflexionar sobre els missatges inclosos per Steven Spielberg. L’analogia més clara del film es troba en l’equivalència entre el terrorisme i els extraterrestres. Si els marcians (planeta roig) dels cinquanta encobrien als soviètics, els aliens del dos mil porten turbant. Que algú compari el poder destructor soviètic amb el terrorisme, per més internacional que sigui, ja ha de motivar certa recança cap al resta de l’obra.
Però és que es pot invertir el missatge de l’autor i en aquest procés d’inversió trobar un retrat molt més difícil de la realitat actual. Per exemple, la qüestió del petit grup de poder que aprofita un armament tecnològicament avançat per tal d’explotar a la majoria. Els extraterrestres es comporten com si fossin els rectors del nou ordre mundial, sangoneres xuclant l’energia del noranta cinc per cent de la població. L’actuació de l’F.M.I., les oligarquies mundials, et altri es comparable amb la dels extraterrestres, tot i que més discreta, és clar. Els extraterrestres deuen pensar el mateix que l’F.M.I.: per què preguntar-nos per raons alienes tenint pròspers negocis amb els quals fer-se rics i armament per protegir els seus interessos?
Amb aquesta lectura invertim el missatge adotzenat de Spielberg, malgrat que no distorsionem la pel•lícula: solament canviem els destinataris de les al•legories implícites. Els extraterrestres no són terroristes, en absolut. Es coneix cap grup terrorista que posseeixi una tecnologia superior a la dels poders fàctics? No, l’equivalència resulta molt més apropiada d’aquesta manera, comparant-los amb els que han organitzat un ordre que consumeix tota la energia terrestre en el propi benefici del seu reduidíssim grup, aliens que aniquilen tot al seu pas, mentre que humans de la pel•lícula representarien al noranta cinc per cent restant de la humanitat, així com als animals, plantes i minerals, tots ells (nosaltres) cosificats fins al punt de que esdevenen simple sang amb la que alimentar la gana dels extraterrestres de l’elit, explotadors gràcies al seu armament.

Amb tot, encara manca el còmic final, de tal proporció que es pot considerar no solament un dels moments més carrinclons dels darrers anys al cinema mundial sinó un ridícul majúscul.
Ja no de manera inversemblant, sinó amb una nova categoria que supera allò miraculós per explicar-se, dels pocs supervivents de la matança extraterrestre gairebé tots pertanyen a la família d’en Tom Cruise, i això malgrat que no es troben al mateix lloc i que les seves circumstàncies han esdevingut mol diferents. Potser aquests són els benèfics efectes de la Cienciologia. Sembla que malgrat l’aparença de film de ciencia-ficció terrorífica, amb un tractament que pretén certa duresa formal i de contingut (és molt més despietada que la versió dels cinquanta, el que denotaria un món més dur ara que als cinquanta, en plena guerra freda; no sembla estrany?), en realitat formi part del subgènere de fantasies Disney. Hi ha coses que mai canvien, i una d’elles és la fórmula Spielberg d’entreteniment familiar. Cal espectacle per tal de que el nou/vell ordre mundial es distregui, i el senyor Spielberg sap preparar shows com cap altre.

Eixams de móns que formiguejen (Els infinits, de John Bainville)

Amb l’arquitectura narrativa construïda per John Bainville a Els infinits l’autor obté un efecte força singular: que el narrador sigui quelcom similar a un esperit pur testimoni de les accions des de la seva condició incorpòria, que parla dels personatges i s’interroga sobre ells, un narrador que no desentona en una novel·la amb personatges olímpics.
Aquest narrador és el missatger per antonomàsia: senyores i senyors, amb tots vostès Hermes (sí, el nostre estimat patró i missatger del mes), suposem que en la seva variant psicopompos, que ha d’emportar-se l’ànima d’un científic amb un peu a l’altre món, escrutini olímpic que dóna peu a retratar-lo a ell i a la seva família.
A Els infinits s’escenifica el darrer dia de vida d’aquest científic que ha proposat en vida alguna de les teories més avançades del seu temps; el científic ja porta temps en un coma profund del que ningú espera que retorni. Presència solar, al voltant del seu llit giren familiars, records, i fins i tot déus grecs, cadascú d’ells ocupat en el que li és propi, Hermes sondejant consciències, Zeus perseguint formoses noies. Per si no fos suficients, els bromistes déus a vegades es disfressen dels personatges humans, suplantant aparença i identitat, per crear així més confusió. D'aquesta manera, i sota la perspectiva dels déus, l’obra de la vida humana resulta més divertida.
Mentre el científic no traspassa, a la novel·la es reflexiona sobre l’existència amb exquisit distanciament, amb una intel·ligència i ironia que permeten a l'autor tractar certs temes transcendents sense caure en histriòniques grandiloqüències. En ocasions Bainville fins i tot fa l’ullet al Zeno creat per Svevo.
L’escriptor irlandès gairebé assoleix la perfecció en una de les facetes literàries menys valorades en l’actualitat: el domini de les descripcions. Els infinits conté algunes de les descripcions més sensacionals de la literatura dels darrers anys, i creiem no exagerar. Unes meravelloses descripcions tant de persones com de llocs que, mitjançant quatre apunts impressionistes, suggereixen tot un univers amagat.
Finalment, cal apuntar que l’autor fins i tot afegeix unes gotes d’elixir hermètic, amb l’alquimista Grace com a contrapunt del físic teòric de renom, dos figures en realitat inseparables. De fet, en les teories del protagonista segons les quals infinits móns es superposen, amb l'existència de múltiples móns paral·lels, ja hi ha molt de les teories hermètiques.

Malgrat que el cientificisme provi d’ocultar-ho.

La idea d’ordre social i el que llisca per sota al cinema de David Lynch

Parlàvem referint-nos als ultracossos d’una seqüència terrorífica en la qual els encara humans observen com la societat continua el ritme diari solament que amb els ultracossos que han suplantat definitivament a l’ésser humà.
Potser l’hereu més clar d’aquesta mirada d’estranyament cap a la existència convencional i allò col•lectiu sigui David Lynch, gran retratista de pobles arquetípics nord-americans, de Lumberton (Vellut Blau) a Twin Peaks. Un perill sòrdid, sinistre, s’amaga per sota de la aparentment idíl•lica comunitat.
A la primera i emblemàtica seqüència de Vellut Blau Lynch ja juga amb aquesta idea de mal soterrat sota una postal technicolor retratant l’American Way of Life. De fet, i com en tants grans cineastes, aquesta primera seqüència ja explica tota la obra, que constituirà un desplegar-se de la primera imatge o seqüència.

En una successió d’imatges es posa de manifest visualment en què consisteix una vida americana en ordre perfecte, que conclou en un pla general ocupat per la prototípica casa suburbana, paradís promès pel capitalisme a la classe mitjana. Però un mal subterrani irromp en la fantasia i la trenca: on abans solament hi havia una ensucrada postal de Norman Rockwell es fa visible corren i lluiten insectes.

L’inici al•legòric anuncia a l’espectador la sobtada irrupció al fil narratiu d’un altre discurs, la cara B al jukebox, una alter-America que s’ha mantingut a l’ombra com si es tractés d’un escarabat sota la fullaraca, però que sorgirà des del subsòl per tal d’exhibir-se en quant el common man americà pateixi un infart. Allò que romania latent, els malsons de l’hora del llop, s’apoderen de la realitat

Quan els ultracossos manen

A l’any 1978 es va estrenar el remake de La invasió dels ultracossos, un clàssic de la ciència-ficció més paranoica. En dos anys i escaig arribaria al poder Ronald Reagan, i alguna cosa s’estava movent en l’imaginari dels països occidentals. A l’any 93, Abel Ferrara va rodar un nou film utilitzant la mateixa idea, i encara fa pocs anys Hollywood va tornar a revisar l’univers dels ultracossos.

Vist això, què ressona en les successives generacions des dels cinquanta fins ara que fan tan atractives aquestes pel·lícules del gènere fantàstic?Revisem: als cinquanta, en plena bogeria instigada per McCarthy i els sector més reaccionaris de la societat nord-americana, una pel·lícula censura amb ambigüitat la situació creada pel totalitarsime encobert derivat del mccarthysme. El guionista havia patit la caça de bruixes. Malgrat que inicialment es va llegir com un avís contra el perill soviètic, la pel·lícula pot ser interpretada d’una manera força més general, i més aviat alerta dels perills del pensament únic i la intolerància. Perquè si no anava a ressonar en nosaltres, quan el règim soviètic ja fa quinze anys que ha desaparegut? El que criticava la versió dels 56 era aquesta forma de renuncia a ser una persona que implica el totalitarisme. El que fa humà és l’emoció, l'amor i el dissentiment cap a les tesis majoritàries, sovint fruit únicament de l’esperit gregari.
http://www.youtube.com/watch?v=Mc431KD7-vM
Una de les seqüències més esgarrifadores d’aquest cicle paranoic dels ultracossos es veu a partir del quart minut del següent enllaç: quan les còpies de persones s’han apoderat per sencer de la societat, quan tot sembla igual però en realitat tot és diferent, el pols de la vida urbana unificat, dirigit cap a un objectiu comú, eficient però tanmateix maligne, sense interessar-se pel bé individual. I de sobte tots els ultracossos es reuneixen i s’acaba el miratge.
http://www.youtube.com/watch?v=2aTDEQigKTA
Aquesta crítica al pensament únic quedava encara més palesa a la versió del 78. Recordem, Ronald Reagan a punt de fer-se amb el poder. Tota una nova ideologia que surt des de Chicago però aspira a controlar el món. L’eix del mal caurà, es produirà el final de la història mitjançant un xoc de civilitzacions que deixarà com a poder total el pensament únic –que, òbviament, té raó. 1978, Reagan i el seu nou matí a Amèrica. Una societat amb una direcció col·lectiva única, amb una ideologia econòmica i política única, amb un model de persona únic. It’s morning in America com a lema de campanya. Els rivals han de ser humiliats, les idees diferents eliminades, solament poden quedar els ultracossos. La gent té la mateixa aparença però ha canviat per dins. Han matat les emocions, especialment la compassió i l’amor.

Com ja anunciava la pel•lícula, els ultracossos anaven a guanyar. Era inevitable. La forma més subtil i per tant elaborada de totalitarisme tenia que ostentar el poder. El resultat 30 anys després? El món es troba en el mateix punt que a l’any 78, solament que les dos grans experiències totalitàries que aspiraven a aniquilar al rival (a l’altre) s’han enfonsat: el comunisme soviètic enterrat i oblidat, el neolliberalisme tardocapitalista donant les darreres sacsejades.
Què ens queda? Dons a una part important de la població, madurar, ser conscients de què exigeix de nosaltres un societat democràtica justa: pensament crític, desconfiança cap al poder, cap a qualsevol poder, i una idea de justícia col•lectiva i tendència cap a la igualtat econòmica que no impliqui el final de la llibertat individual. I lluitar tant com es pugui contra el poder, corruptor per defecte. En definitiva: madurar.
Perquè, malgrat el que sembli, els ultracossos estan donant el darrer alè. Han tingut trenta anys per governar i ja coneixem els resultats.
It’s cold night in America.

Una polifonia modernista (Mentre agonitzo, de W. Faulkner)

La polifonia medieval consistia en diverses veus cantant simultàniament línies melòdiques diferents, que es juxtaposen i creen una cançó més complexa que ja no requereix una escolta horitzontal sinó també vertical, per tal de seguir les diverses línies. Un exemple d’una polifonia musical la trobem en la cèlebre composició de Dufay Nuper Rosarum Flores, per festejar la consagració de la Catedral de Florència, Santa Maria del Fiore.

Doncs bé, si algú vol saber quin resultat dóna composar una polifonia segons la sensibilitat modernista, ha de llegir Mentre agonitzo de William Faulkner, polifonia que eludeix els aspectes més elevats de la creació (com si feien els mestres compositors de l’escola de Notre-Dame medieval, amb les meravelles creades per Perótin, o els seus continuadors), per furgar en el patiment, la bogeria i tanmateix la dignitat de la persona, i transcriure-ho amb unes veus que poden utilitzar un registre baix, vulgar.

A Mentre agonitzo, la novel·la polifònica editada fa la tira d'anys per Proa, Faulkner va aconseguir va aconseguir un objectiu ben complicat: que cada personatge adquirís una veu pròpia, diferenciada de la resta, parles per ell mateix expressant sense filtres el seu punt de vista. La clau de volta de la novel·la rau en que aquests personatges que ho sostenen tot adquireixen la suficient volada. I ho aconsegueixen amb escreix.
Pocs personatges més patètics, orgullosos, simples, admirables, contradictoris, ridículs, que el marit Anse i la seva família de fills sanguinis i bastards portant el taüt amb la matriarca Addie per a ser enterrada lluny de casa, a la ciutat, tal i com li van prometre, més d’una setmana després de la seva mort. Faulkner va retratar una humanitat ferotge però viva, i una visió de l’existència terrible però amb intensitat.
Cada capítol s’organitza mitjançant la narració d’un dels personatges, del nen Vardaman al boig Darl, del patriarca boig Anse a la filla secretament embarassada Dewell Dell, monòlegs que inclouen personatges secundaris i que basteixen un calidoscopi fet de cinquanta fulgors diferents que introdueixen a la vida íntima de la família, en la que el lector va aprofundint.
En aquesta obra, a ben segur del gust d'en Cormac McCarthy, es succeeixen les desgràcies, amb pluges torrencials, rius desbordats, ponts caiguts, pobresa, l'auto-imposició d'un codi d’honor tan grotesc com, potser per això, imponent, els personatges reben ferides, perden les seves mínimes possessiones, són estafats... per les planes apareixen bona part de les misèries humanes i de sobta un raig que il·lumina i mostra el camí per treure la carreta del fang.
Anse i els seus porten el taüt durant tants dies que el cadàver es corromp, desprenent tant pudor que ningú vol apropar-se a ells. I tot per què? Per una promesa sense sentit lògic però duta a terme per uns personatges tan grandiosos com risibles, alhora shakespearians i beckettians, absurds en la seva majestuositat, tots ells parlant per la seva pròpia veu.

En la combinació de les seves veus es torna a aixecar una polifonia però a la manera modernista.

UdGD, Universitat de Girona-Doraemon (2/2)

Segona part de la col·laboració la Revista L'Apartament http://Revista L’Apartament:

(...)Ara bé, anem a pams: per què precisament en Doraemon? La racionalitat de la presa de decisions de les nostres admirades autoritats ens fa respondre amb facilitat. No cal més que fixar-se en la fesomia d’en Doraemon i la resta d’animes clàssics per comprendre les encertades decisions dels nostres remenadors de cireres. El món està poblat de figures, de formes, de cossos. Bé, no estem afirmant res que no sàpiga qualsevol. Hi ha els esfilagarsats tipus Greco, els esvelts bunga-bunga tan preuats per els Cavalieri de la vida, o els panxuts molt populars entre els bevedors de cervesa. I des de fa unes dècades hi ha un nou model, el referit tipus anime, amb antecedents ben nostrats com els Capgrossos, però que els japonesos han difós per tot el planeta.
Doncs bé, aquesta darrera figura ha merescut l’honor de la tria pels conductors de les nacions, els nostres líders que ens porten a la Terra Promesa pel profeta vident Milton Friedman, el gran actor Ronald Reagan o l’intel·lectual Xavier Sala-Martín. Senyors, el paradís promès per l’Escola de Chicago que s’ha estès com una taca de petroli per tot el món durant les darreres dècades ha arribat a la fi a la Universitat de Girona. Glòria al Senyor; o millor, als senyors de Goldman Sachs. I en què consisteix aquest món idíl·lic? Doncs bé, en replicar a totes les institucions l’estructura administrativa inspirada en el model anime amb en Doraemon com a cànon de perfecció, és a dir, un cap ben gros que corona un cos ben escanyolit. Així ha de ser la nova societat perfecte en versió Goldman Sachs i que els nostres líders han importat a la Universitat de Girona-Doraemon. Gran glòria als líders que porten el ramat a la bona pastura.
I com s’articula aquest desig de figura anime? Amb una paraula màgica: asimètric, un concepte aquest en el qual ens estem convertint en especialistes. Com es caracteritza aquest asimetrisme? Agafem les tisores i retallem tot allò que es pugui tallar coll avall, per a obtenir figures dignes d’una humanitat famolenca dins un camp de refugiats. Del coll cap avall l’educació superior catalana gratuïta es comença a assemblar perillosament a les víctimes dels països assolats per les decisions de l’F.M.I. (veure Somàlia).
Amb tot, el retrat roman incomplet. Manca encara la part superior de la figura. Què passa amb el cap mentre el cos fa una dieta severa? No patiu, que els òrgans rectors de l’educació superior catalana presenten un aspecte ben grassonet, la corba de la felicitat, obesos i somrients com budes de l’abundància. El pressupost es redueix pels esglaons inferiors de la piràmide, però en els superiors seríem l’envejadel més fastuós faraó. La cúspide s’ha d’ornamentar amb pa d’or i joies incrustades, mentre que per a la base de la piràmide, amb fang cuit ja fem. I això que la cúpula directiva, com és de domini públic, ha fet la seva feina ben feta. Per això tothom manté el seu lloc de treball; per exemple, a la Universitat de Girona-Doraemon, tothom ha mantingut la seva posició: tant a les aules com als despatxos o a la biblioteca. Oi que si?
Suposem que estem descobrint finalment les grans millores aportades per l’inevitable Pla Bolonya. De fet, les úniques millores aportades, ja que fins ara, pobres ignorants sense papers al Paradís Goldman com som, no havíem encertat a trobar-ne d’altres.
Però bé, siguem positius. Ara com a mínim tenim a en Doraemon de la nostra part. És la part bona del fet que les admirades autoritats vulguin una societat infantilitzada. Tenim com animal totèmic un gat còsmic que, tal i com diu la cançó: “ho pot fer, de recursos en té molts, a la butxaca màgica trobarà invents per a tot”. A veure si ell ajuda a la Universitat de Girona-Doraemon, ja que els seus líders i els del Govern semblen entestats en no fer-ho.
Però en Doraemon sí ho pot fer.

UdGD, Universitat de Girona-Doraemon (1/2)

Col•laboració al nou número de la revista Apartament, (http://www.adart.cat/apartament/num3/articles/udg.pdf) amb un capítol de Doraemon, el gat còsmic, nou patrocinador i animal totèmic de la Universitat de Girona:

Fa temps les autoritats en educació superior d’aquest país (i no ens referim ara a l’admirat Conseller de Salut, l’Il·lustríssim Boi Ruiz, especialista com tothom sap en filologia clàssica) proposaven a la ciutadania un nou tipus d’educació superior, cosa que implicava portar la universitat a la gent, fer-la més propera, útil, que tractes de qüestions pràctiques, allò tan tòpic del que “interessa a la gent”. El que no sabíem era en què consistien exactament aquests propòsits. Ara ho sabem.
Les generacions d’estudiants que ocupen actualment les aules universitàries han passat bona part de la seva infància i adolescència mirant dibuixos animats japonesos a la televisió. Deu ser aquest el motiu que explica les darreres decisions de les clarividents autoritats, sempre pensant en el bé comú i en fer-se entenedores per a la ciutadania. Sí, aquest intent de copiar models televisius deu ser la raó per la qual les autoritats tant d’aquest país (Catalunya, cada cop més S.A.) com de la universitat pública han aplicat unes estructures administratives de nova trinca que repeteixen el tipus de figura antropomorfa més habitual als dibuixos animats japonesos, amb ninots com els ben nostrats Capgrossos, amb el gat còsmic Doraemon com a cànon de perfecció formal, potser l’equivalent del Dorífer de Policlet en versió anime.
Possiblement les autoritats tant de Catalunya, S.A., com de la universitat pública de Girona, han decidit fer-se entenedors per les joves generacions, i per això han aplicat a petita escala el nou model social que a gran escala porten a terme institucions amb un percentatge d’èxit tan descomunal com el Banc Central Europeu i l’F.M.I. Si ells ho fan, per què haurien de ser menys Catalunya, S.A. o la Universitat de Girona? No hi ha motius racionals que aconsellin un altre model.
Aquest intent d’emular als útils i infal·libles B.C.E. i F.M.I. explica les darreres actuacions d’aquella institució antigament coneguda com a UdG, Universitat deGirona, per adaptar-se a aquests nous temps d’educació superior S.A.-Excellence, com per exemple canviar l’àliga com element iconogràfic de referència i símbol. Sí, amics, ja sabem que havia sorprès a tothom trobar-se que la nova publicitat institucional havia esborrat el pobre i escanyolit aligot, decapitat a les darreries del passat maig. I què ens trobarem a partir del setembre? Doncs l’última tàctica dels grans líders per tal de fer-se més entenedors pels seus estudiants-consumidors actuals, infantils com creuen que són, i per tal d’expressar millor la nova fesomia universitària: el substitut de l’àliga difunta ha sigut en Doraemon, el gat còsmic, nou guia totèmic de la institució.
Universitat de Girona-Doraemon. Perfecte per al gran mercat japonès, amb vols directes Fukushima-Girona de Atomic Airlines, ara que Ryanair gairebé ens deixa –això tenen els millors, que van de victòria en victòria. El canvi ja s’ha decidit, és ferm, fins i tot arriben rumors que si qualsevol s’apropa al Rectorat sentirà els líders com canten cada matí abans de començar allò de << Tant de bo els meus somnis es fessin realitat, es fessin realitat, perquè en tinc un bon munt. En Doraemon ho pot fer... >> Potser aquesta és la tàctica definitiva concebuda pels líders, i així no es retallarà més en l’educació superior pública del país. Però molt ens temem que no aconseguiran tan inversemblant propòsit... (el nou capítol de Doraemon a la Universitat de Girona continuarà)

Moloc o els mercats

Aquí tenim un retrat fidedigne, gairebé naturalista, de com són els mercats que hem de calmar i com i amb què s’alimenten.

Contra la barbàrie (La nostra música, de J.L. Godard)

Per Godard, La nostra música, la de la humanitat, consisteix en els crits bèl•lics que uns quants porten cridant des de temps immemorial, arrastrant a la resta a la seva carnisseria. Ara bé, Godard també apunta a un altre tipus de música que tanmateix és la nostra: la de la cultura, que ha d’enfrontar-se (o si més no hauria de fer-ho) a la música de la barbàrie.
Godard va estructurar aquest híbrid de documental i ficció utilitzant una estructura tripartida, amb la qual s’articula un cosmos que copia al de la Divina comèdia, amb Infern, Purgatori i Paradís. L’Infern es presenta com l’impuls bèl•lic de la humanitat, amb imatges documentals de moltes guerres i també seqüències de pel•lícules de ficció. Moltes de les imatges d’arxiu pertanyen a la guerra dels Balcans, imatges doncs realistes, fragments despietats de la guerra i els seus resultats extrets de material d’arxiu.
En aquesta primera part es fa palès l'influx d'en Chris Marker. Com ja vam apuntar, la llavor de Marker en l'assaig cinematogràfic va germinar en companys de generació, com un de talent superlatiu, el senyor Godard, influx palès sobretot en la fase en que les seves obres abandonen la convencional trama de ficció. A La nostra música, per exemple, o a Histoire (s) du cinema. D’una banda hi ha les imatges, d’arxiu o de clàssics de la ficció, de l’altra, un discurs que va teixint un relat poètic; molt similar en això a Sense sol, de Marker, un terreny d’hibridació on es conjuga el millor de la ficció i de la no-ficció. Com a resultat, en aquest Infern Godard va crear un altre assaig fílmic ple de creativitat, poesia i saber cinematogràfic.


Per la seva part, el Purgatori mostra un viatge de Godard a Sarajevo per a unes jornades, amb entrevistes a diversos personatges, com Juan Goytisolo, i les típiques escenes simbòliques marca de la casa. Aquesta part concentra el Godard discursiu, barrejant poemes aliens amb reflexions o metàfores escenificades. La poca bellesa d’aquests conflictes es concentra en els derrotats, al cap i a la fi ells experimenten la situació més humana. Quants guanyen i quants perden? L’obsessió pel triomf amaga aquest buit. Una seqüència a la biblioteca de Sarajevo, mostra les conseqüències d’una guerra concretades en la destrucció de la biblioteca. Mentre tant, Juan Goytisolo recita un poema, i el concepte d’autoria es va dissolent. La màgia de l’escena pertany a Godard o a Goytisolo?


També s’interroga pels límits entre la primera gran divisió cinematogràfica: ficció i no ficció. El documental tendeix cap a la ficció, la ficció cap el documental; l’obra qüestiona les barreres conceptuals entre tots dos àmbits. Al cap i a la fi, no és diu que la vida és més insòlita que qualsevol ficció, o que algunes ficcions són reals com la vida mateixa? A La nostra música ficció i documental participen l’un de l’altre.
En una seqüència de les que marquen la diferència entre Godard i la resta reflexiona sobre el conflicte d’Israel i Palestina mitjançant analogies cinematogràfiques. Tot explicant com funciona el pla-contraplà i les diferències entre documental i ficció. Des del 1948 Israel viu dintre d’un pla cinematogràfic en que es veu l’arribada dels colons en vaixell, mentre que Palestina viu el contraplà dels que es llancen a l’aigua fugint dels trets dels colons, per acabar morint ofegats; Israel explica la seva història segons els gèneres cinematogràfics de ficció, mentre que Palestina s’ha d’explicar a ella mateixa segons el codi dels documentals.


Al tercer nivell hi ha situat un paradís post-mòrtem rodejat per una tanca i vigilat per soldats. El Cel segueix les pautes convencionals, enclavat en paratges naturals, amb abundància vegetal, marines, la fressa de les fulles, amb gent jugant o simplement en silenci meditatiu; a més, en un toc típic del cinema de Godard, al Cel s’hi llegeix. Clar que, si ni tan sols es llegeix a la Terra... Godard espera que al Cel, lloc de benaurança completa, si es produeixi aquest miracle i la població llegeixi. Desitgem que no sigui demanar massa.