Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 27 de febrero de 2011

La cançó de la sirena

This mortal coil, grup amb la mateixa gent de Cocteau twins (http://el-missatger.blogspot.com/2011/01/cocteau-twins.html), canta Song to the Siren i Thanatos encarnat roda amb la seva càmera tot el descens a l'infern de la bogeria.
Una sirena ha atret cap a la perdició al pobre mecànic Pete Dayton. O no portarà en realitat al jazzman Fred Madison, amb Pete com una creació mental del jazzman boig, cornut i assassí?
En tots dos casos, la bellesa medusea atrau cap a les roques amb el seu cant. Lynch, cineasta no de la lògica sinó de l'emoció, crea una seqüència amorosa-desamorosa gairebé insuperable, o de com l'eros pervers porta a thanatos, tema predilecte del decadentisme i de la sèrie negra.



I Thanatos continua gravant-ho tot.

viernes, 25 de febrero de 2011

Arrabal diví o Telèfon vermell, volem cap a l'illa de l'Emperador assiri

Fernando Arrabal, El cementerio de automóviles - El Arquitecto y el Emperador de Asiria, Ed. Cátedra, pp. 172-173:
«ARQUITECTO.- Antes de irme, quiero hacerte una confesión.
EMPERADOR.- Cuéntamelo todo. Soy tu padre, tu madre... todo para ti (Pausa.) Un momento, el teléfono rojo. Me llaman. (Mima ceremoniosamente.) Sí, aquí el Presidente. (Pausa.) Hable, hable. (Pausa.) Querido Presidente, ¿cómo está? (Pausa.) ¡Qué simpático y qué bromista!
(Haciendo como si se ruborizara.)
¿Una declaración? Presidente, que ya no estamos en la escuela. (Pausa.) No se ponga así... No sabía que era usted homosexual... Hacerme una declaración a mí, viejo verde... pillín... (Pausa.) ¿Cómo? ¿Una declaración de guerra a mi pueblo? (Pausa; en cólera.) Desde lo alto de estos rascacielos diez mil siglos le contemplan. Le extirparé como una mosca extirpa un elefante salvaje. Mi pueblo invadirá su pueblo y hará con él... ¿Cómo dice? ¿Que una bomba de hidrógeno va a estallar sobre nuestra cabeza dentro de treinta segundos? ¡Mamá, mamá...! (A su secretario.) ¡Un paraguas!
(El ARQUITECTO abre un paraguas, ambos se cobijan bajo él. Al teléfono.)
¡Mal educado!... ¡Criminal de guerra!... ¡Matasuegras! (Al ARQUITECTO.) Y pensar que todo lo teníamos preparado para enviarles nuestras bombas por sorpresa mañana a las cinco. Mi reino por un Ave Fénix.»


jueves, 24 de febrero de 2011

Amb què pinten les dones?

Aquesta és la pregunta que es va fer Kubota a l'any 65, i Vagina painting, l'acció resultant, un dels documents gràfics més cridaners de l’art contemporani. Té tant la força del gest simple i eloqüent com una càrrega de crítica a la situació cultural, especialment per a les dones, dos raons per considerar-la com una de les accions senyeres de les darreres dècades. Quin és el lloc de la dona a l’art? Per quina raó tant poques dones han pogut arribar a ser reconegudes com a grans artistes? Amb què es pinta i quina mirada projecta l’espectador en l’obra? L'acció va esdevenir alhora crítica i reivindicació.
Doncs bé, sembla que algú a Xina ha intentat demostrar que pintar amb la vagina es tracta d’una pràctica cultural tradicional. Malgrat tenir tota l’aparença de ser un fake, amb tot un rerafons eròtic, l’estafa no deixa de tenir una grapa visual digna de Kubota –i de Maciunas, el fotògraf del Vagina painting original.
En canvi, l’homenatge de l’artista Lilibeth Cuenca Rasmussen perd aquesta grapa al mostrar-se massa polida, massa acadèmica en un gest i una acció que eren en origen més una crida que un còmode producte cultural per citar trenta anys després. L'original té més de crit punk per agitar consciències que de sonata classiciste.


En definitiva, que continuem preferint el clàssic de Kubota.
Ara solament falta que Hollywood plagiï el títol de l'entrada i engrendri un dels seus monstres sobre la qüestió.

lunes, 21 de febrero de 2011

Els diaris de David Perlov: la experiència del quotidià


Els diaris de Perlov. La idea de l’autor era rodar l’equivalent a un diari però amb el format audiovisual. Com el mateix cineasta comença explicant al primer dels sis capítols, ja no l’interessava el cinema comercial i desitjava crear una altra cosa. Estava fart dels qui posaven continues traves als seus films, uns clients governamentals que únicament podien pensar en idees. No podien veure la vida, que és el que li fascinava a ell.
Perlov va batallar durant lustres contra ells, ja que no permetien que portes a bon port els seus projectes. Mentre que ell volia indagar en la realitat del vist i viscut, els productors desitjaven el que totes les autoritats: construir mites que les justifiquin.
Als diaris Perlov dirigeix la càmera cap a l’exterior, l’Israel del 73 endavant (comença amb la guerra del Yom Kipur) però també i sobretot a l’interior, a la seva dona, les seves dos filles bessones, i és clar, rembrandtià ell, també davant d’un mirall a manera d’autorretrat. Però el resultat no és una cinta casolana més. Perlov era un professional del cinema, amic de Vigo o de Langlois, ajudant de càmera primer i després director de diverses obres pel govern d’Israel, així com professor universitari de la qüestió. Tot aquest bagatge queda fixat als diaris en forma de reflexions sobre què es atrapar la realitat dels cossos per crear la fantasmagoria de les imatges.


La mirada projectada per Perlov no és lírica ni complaent, més aviat tot el contrari. Per exemple, com ja s’ha dit Perlov és molt crític amb les autoritats cinematogràfiques del país, però no únicament amb elles, sinó també amb els governants del seu país: Israel. Perlov va començar la seva singladura en un kibbutz, com a sionista amb anhels de vida comunitària.
Que el seu Israel somiat acabés en l’Israel que veia era una bufetada que provocava un enuig recollit als seus diaris. La seva família ha continuat amb la feina d’incrementar el coneixement mutu de les dos comunitats, en la línia de les iniciatives de Barenboim-Said, el gran músic i director d’orquestra i el pensador.


Amb tot, l’objectiu principal dels diaris de Perlov no és crear un discurs polític sinó reflexionar visualment sobre en què consisteix captar la vida amb càmeres, mostrant la vida real a Tel Aviv, almenys en la mesura que permet les interferències originades per la càmera.
El resultat crea una poètica on es combinen l’íntim, la revelació, la tensió entre el públic i el privat i, especialment, el misteri del quotidià, un misteri que ens passa desapercebut simplement perquè no ens abandona en cap moment del dia.

sábado, 19 de febrero de 2011

Les espigadores de Millet i d'Agnès Varda


El quadre de Millet de Les espigadores va portar a Agnès Varda a reflexionar fílmicament sobre el menjar que es llança a la brossa perquè no dóna temps de recollir-ho o no val la pena fer-ho, o també perquè no passa els controls de mesura al ser massa gran o massa petit respecte al que es compra al supermercat, com per exemple patates més grans que les que porten les bosses a la venta.
La bogeria ja no de que no es deixi espigar sinó que fins i tot en certs casos arribi a prohibir-se –o a fer creure que està prohibit–, amb productes de luxe com el raïm dels millors vins fet malbé als ceps quan ja no interessa. Però l’espigació clàssica no és la única que es practica en l’actualitat. O no és equivalent buscar menjar llançat a la brossa del supermercat?


El realisme líric de Millet serveix com a referent clàssic per a un nou tipus de realisme, on la vessant lírica l’aporten els comentaris de la directora, irrupcions de la seva subjectivitat que enriqueixen amb un segon eix conceptual centrat en el pas del temps. El que són les estacions en la maduració d’uns fruits que el capitalisme desdenya, ho és el pas de les hores i dels dies en la nostra vida, amb l’evidència de la pell arrugada.
El documental no utilitza la veu narrativa omniscient sinó que combina dos formes de subjectivisme: les impressions dels que apareixen en pantalla amb breus frases gairebé aforístiques de la pròpia Varda, amb el documental gairebé convertit en un retrat del seu cos envellint.


Agnès Varda va tornar en aquest documental a una forma de cinema tan senzilla com anar a la gent, preguntar, gravar la resposta i reflexionar una mica. Senzill? El més difícil és crear un discurs que es sostingui amb els elements més simples possibles.

jueves, 17 de febrero de 2011

Queixalada a les caixes

La meva col·laboració a aquest número de l'Apartament:

Encetem aquesta reflexió des del soterrani sota l’empara dels veritables amos del món en la seva configuració actual: els banquers:
«Mi historia es una historia de retos. Un día me proponía ir más lejos, el siguiente más rápido. Imaginaba una obra magnífica y pensaba otra imposible. Cuando aprendí a escribir, hice máquinas que escribían solas. Después de aprender a curar una enfermedad quise aprender a curar muchas más. (...) A veces tengo miedo de que se me acaben las cosas por hacer pero siempre se me ocurre un nuevo proyecto. Avanzar es comprender que los retos no se acaban nunca; por eso nace *, una entidad con espíritu de superación, creada pensando en todos tus retos.»
Aquest discurs tan emotiu el declamen dos veus narradores a l’últim anunci de CatalunyaCaixa (http://www.youtube.com/watch?v=v1YwXR6GAjs) subratllant unes imatges on es veuen reconstruccions dels primers vols d’avions, de salvadors cirurgians, d’astronautes que leviten quan descobreixen el que cobra cada un dels del consell d’administració de la caixa. I això que no sap el que cobra extraoficialment. Per concloure l’anunci com Déu mana, no faltaria més, un nen encantador. Llàstima que no hagi sortit un aturat demanant un crèdit i la resposta immediata del senyor caixer. Qui diu que els poders econòmics no s’interessen pels valors humanistes?
Els senyors d’aquesta caixa (i els seus publicistes), han posat de nou en circulació intel·lectual els vells valors del positivisme del dinou, solament que amb una configuració adient pel món present, el que podríem definir com un humanisme per incrementar els beneficis anuals.
Pels senyors de la CatalunyaCaixa no han passat dos guerres mundials, dotzenes de milions de morts en persecucions vàries, camps de concentració i d’extermini, amb ciutats i ciutadans com objectius fàcils d’accions bèl·liques, bombes atòmiques incloses, persecucions polítiques, catàstrofes on s’ha malmès la natura, malalties que no es guareixen al no donar rendiment econòmic, grans fortunes edificades malmeten la salut dels ciutadans...
Segons sembla, això no ha succeït i CatalunyaCaixa pretén que hem de tornar a la mentalitat del dinou. Visca el positivisme! Cantem tots junts les bondats del progrés, de la indústria i de la propietat, sobretot d’ella, sense oblidar-nos això sí del virolai. Un nou hereu de Hegel ha nascut en forma de caixer que ens portarà en un progrés constant i infinit. Cap a on? Això els benvolguts caixers del consell d’administració, i els admirats creatius de la companya publicitària no ens ho diuen, encara que ho imaginem: a una evolució contant que ens porti cap a les seves sucursals i un progrés infinit del compte de beneficis de la gran institució.
I nosaltres que trobàvem certes falles en la teoria de l’evolució i del progrés... il·lusos! Les humanistes caixes –i futurs bancs– ens han obert els ulls! Qui diu que els poders econòmics no s’interessen pels valors culturals? Això sí, esperem que la realitat no ens tanqui els ulls i, per exemple, la Fontana d’or, propietat d’una altra caixa, continuï i fins o tot incrementi la tasca desenvolupada durant els darrers anys.
Esperem i observem.

L'original es troba a http://www.adart.cat/apartament/articles/Queixalada%20a%20les%20caixes.pdf, i la imatge caricaturesca de Hegel l'he tret de http://esferapublica.org/nfblog/.

miércoles, 16 de febrero de 2011

L'apartament (2)

Finalment ha obert les seves portes l'Apartament, meitat revista cultural, meitat casa on citar-se tots els sonats de Girona. Potser per aquesta natura híbrida l'Apartament té un aspecte tan similar a la casa de la Rue del Percebe. Aquesta és l'adreça http://www.adart.cat/apartament/
i aquest és l'editorial del primer número, el número metafísic per excel·léncia, plasmació del pensament de l'Índia, el 0. Aquí va l'editorial:



Properament penjaré la meva col•laboració, a la secció del soterrani, dedicada a la crítica, on m'he transformat en una rata, la bèstia del soterrani.
Llarga vida a l'Apartament!

martes, 15 de febrero de 2011

El piano està borratxo.

Fil musical de cabaret humorístico per a un gran moment televisiu:
Tom Waits, The piano has been drinking, un programa d'humor.
Què en pot resultar d'aquest cocktail?
Tabac, alcohol, pidolaires, cínics? Donat el que fan els protagonistes, aquest quasi-gag ja no podrà repetir-se.

sábado, 12 de febrero de 2011

Al centre del món

El protagonista de Guerra i guerra, de László Krasznahorkai, descobreix als 44 anys que la inabastable complexitat del que succeeix a la vida fa que no pugui trobar-li un sentit; el bo d’en Korin constata que no s’ha de valorar la veritat d’una proposició perquè no existeix tal veritat sinó únicament la seva bellesa. I s’enfonsa, iniciant un camí cap a la mort però també cap al nucli d’allò bell. Korin viatja cap al centre del món –Nova York als noranta– per portar un manuscrit quinta essència de la bellesa i inscriure-ho en l’eternitat, és a dir, a Internet.
Mitjançant una tercera persona que és sovint un desdoblament del protagonista, a Guerra y guerra Krasznahorkai va obtenir virtuts de la primera persona (subjetivitat explícita, empatia) així com de la tercera persona (intent de visió àmplia, exposició en aparença més objectiva). Pel valor de la paraula i el joc narratiu, la història avança no descrivint els actes dels personatges sinó les narracions que ells mateixos expliquen posteriorment. Amb això Krasznahorkai obté un efecte de desdoblament i d’estranyesa.
L’estil narratiu parteix de la versemblança més enllà de l'extranyesa que suscita aquesta veu narrativa, tant quan narra actes i pensaments de Korin com dels altres personatges, una versemblança producte enterament de la capacitat com a narrador de Krasznahorkai. Amb aquestes virtuts es va desgranant la història d’aquest Korin ofegant-se pel sense sentit existencial. Amb tot, farà descobriments lluminosos.
La novel·la té una base diguem-ne que filosòfica en el budisme mahayana, que no es fa explícita però que és força evident, amb un home que rep la revelació de la falsedat de la lògica causal, que tot es fonamenta en la força de la paraula i en el seu poder de construir realitat, en la pervivència d’infinits móns que això possibilita, i amb el joc entre record i oblit, amb l’oblit sempre victoriós. Més o menys Nagarjuna.
Però amb el substrat de Nagarjuna no s’esgota el rerafons conceptual de la novel·la. En un tret característic de l’autor, ja que el trobem en les seves altres novel·les traduïdes, Krasznahorkai converteix en trama argumental la construcció del relat hermètic -de fet, el protagonista defineix l’hermetisme com la història més important de la vida malgrat no s’entengui res. A Guerra y guerra trobem els elements de la mítica hermètica: el laberint, el viatge cap a l’omphalós-centre del cosmos, la pèrdua de la vella personalitat, el Paradís a la Terra, el relat secret capaç d’alliberar a qui el llegeix, la bellesa... sempre ella. Per si mancava algun element: també Creta.
Hem entrat, doncs, al laberint i tenim que esbrinar quin és el relat que, com el fil d'Ariadna, ens permeti sortir d'ell.

jueves, 10 de febrero de 2011

Ballet mécanique i Verlaine

Al 2007 l'ex Television Tom Verlaine i Jimmy Rip van posar banda sonora a diversos films avantguardistes de l'època muda.
El que van fer amb el Ballet mécanique del cubista Léger és una meravella.

miércoles, 9 de febrero de 2011

Els noms de Crist, d’Albert Serra

A Els noms de Crist trobem una interpretació personal de les sèries de televisió, creant-ne una pel Macba. Aquesta sèrie únicament es pot veure al propi Macba o bé una web creada per a l’exposició (http://twmacba.tumblr.com/), així com en Vímeo (http://vimeo.com/18420022), on per ara han penjat fins al sisè capítol.
Per veure el resultat, s’ha de superar la por a trobar-se amb una collonada, rodada per aprofitar-se tant Serra com el Macba de la fama assolida darrerament pel director; amb tot, afortunadament no es així –en aquest sentit, potser seria aconsellable no veure ni llegir la majoria d’entrevistes amb Serra, ja que sobreactua amb el personatge públic que ha creat i provoca interferències negatives cap a la recepció de la seva obra.
A la sèrie es tracen paral·lelismes entre la creació d’una obra d’art i els camins de l’ascesis religiosa, amb cites de Fray Luis de León i capítols amb títols extrets del simbolisme derivat del camí ascètic cap a l’experiència mística. A la suposada vessant mística se li contraposa una cosa tan prosaica com la part oculta de la realització d’una pel·lícula, un negoci vulgar malgrat els mites creats per la indústria.
La sèrie està saturada de cites artístiques i traçant singulars paral·lelismes, com per exemple una senyora que està sopant, escena a la qual s’intercalen escenes de Vampyr amb el rostre d’una víctima de les mossegades, dona entre lúbrica i extàtica, on el muntatge iguala el sopar de la senyora amb l’ànsia de sang d’una mossegada per un vampir. O més aviat els vampirs són els productors que es venen el pis de la mare? O potser ho és el director que xucla els diners dels productors? Posmodern Serra, que cada receptor triï el que vulgui.

Els noms de Crist. Episodi 02. Faces de Dios from MACBA on Vimeo.

Un altra d’aquests paral·lelismes agosarats és utilitzar High sierra per simbolitzar una versió moderna d’ascensió al pic d’una muntanya, símbol místic per excel·lència, en la versió modernista una persecució amb la policia atrapant a un gàngster de bon cor. I les cites no són únicament a textos literaris (Fray Luis de León) o cinematogràfics. També hi ha referències a Flavin i als minimalistes, als paisatges romàntics alemanys, als no-llocs posmoderns...
Tot plegat mostrat amb una lentitud, uns espais de silenci, una ritualització de les situacions que evoquen en certa mesura el teatre noh japonès. El ritme pausat es construeix a partir de les juxtaposicions d’escenes més artístiques a altres de sentit més naturalista amb les converses entre els diversos participants en la sèrie. En totes elles Serra mostra el seu domini característic de la composició del plànol i del tems narratiu pausat.

Els noms de Crist. Episodi 05. Monte from MACBA on Vimeo.

En definitiva, una bona prova de l’interès que provoca l’obra de Serra, més enllà d’actituts per épater la bourgeoisie.

lunes, 7 de febrero de 2011

L'Apartament

A Girona ha obert les portes un Apartament on tothom és benvingut, i fins i tot pot quedar-se a sopar o a dormir sense necessitat de passar per caixa.
Continuarem informant de les activitats proposades per aquest Apartament.

domingo, 6 de febrero de 2011

Fil musical barroc

Diumenge amb fil musical. Una curiosa versió de l'ària del Lamento della nimfa de Monteverdi, amb acordió aportant una sonoritat peculiar.


Els estimats barrocs...

sábado, 5 de febrero de 2011

Quan es té talent

Per concloure amb la revisió de Charlot –per ara– posarem a la jukebox la famosa cançó amb la qual Chaplin va començar a parlar als cinemes.
Hi ha havia molta expectació per saber com reaccionaria Chaplin a l’arribada del sonor: seria capaç de sobreviure? O li passaria com a gairebé totes les estrelles del cinema mut, superades per l’arribada de l’huracà sonor, que les havia obligat al silenci? Llavors Chaplin va cantar la seva cançó.
Un tema que s’entronca amb tota la tradició de poesia d’avantguarda en que es creava un idioma nou, per exemple, els utopistes russos intentant parlar en l’idioma del Paradís; en el cas de Temps moderns, l’idioma de la trapelleria, un franco-italià-spanglish perfecte per flirtejar. A El gran dictador inventarà un idioma similar partint de la sonoritat de l’alemany.
Quan un té talent, té talent.

jueves, 3 de febrero de 2011

Un nou sheriff ha arribat a la ciutat


«S'ha acabat la impunitat», va declarar el flamant conseller Puig, arrel del desallotjament del passat 22 a Via Laietana, un desallotjament ple d'irregularitats judicials i periodístiques, com van denunciar a Media.cat, l'observatori de crítica als mitjans. http://www.media.cat/2011/01/25/mentides-institucionals-sense-corroboracio-periodistica/
Ara bé, que hem de fer d'en Charlot? El pobre pidolaire encara no s'ha assabentat de l'arribada del nou sheriff...


A Una vida de gos, del 18, ja actuava com un d'aquests anti-sistema que tant ocupen el pensament de polítics i mitjans de comunicació.
El transgressor pidolaire corre el risc de ser detingut pel nou sheriff enemic de la permissivitat. Quin espai hi ha pels nous creadors com Charlot a la societat contemporània?