A la novel·la curta Els onze Michon exposa els elements que van permetre la creació de les obres de finals del segle XVIII, època contradictòria la de la Revolució francesa en que es combinaven elements antagònics tan individual com socialment, unint facetes pròpies de l’Ancien régime i d’altres revolucionàries, un món poblat encara pels hugonots, les perruques, els capellans donjoanescos, però també incorporant guillotines, traïcions i faccions polítiques hereves del racionalisme il·lustrat matant-se entre elles.Michon fa servir com a subterfugi per a revelar aquell món la creació d’una obra fictícia d’un autor igualment imaginari penjada al Louvre, obra i autor il·lusoris però que podrien existir perfectament, ja que són una síntesis de l’estil de l’època. Corentin és un èmul de David però més vell, pertany a una generació entre aquell i els rococó com Fragonard. El pintor és un hereu de Tiepolo, és a dir, de l’estil rococó recarregat, sensual, per afalagar els gustos edulcorats del públic cortesà. Parteix d’aquí però per arribar a un estil heroic i més sobri, com el David de l’època pre-revolucionària.
(Fresc de Tiepolo a Würzburg citat a la novel·la)L’obra pintada per Corentin retrata els onze membres del Comitè de Salut Pública, un dels focus màxims del Terror revolucionari que va assolar França, onze homes de les Llums portant a les tenebres de les guillotines ja que en gairebé tots els casos eren homes de lletres, la majoria poetes amb obra publicada; aquest exemple torna a evidenciar per quina raó els artistes i intel·lectuals casen tan malament amb la política, exceptuant casos de força major; un altre cas similar parla d’un austríac aficionat a la pintura. L’intel·lectual ha d’aconsellar, gairebé mai encapçalar.
No oblidem l’altre focus del Terror, és clar, que cal cercar-lo a Versalles, a la injustícia continua, a les imposicions de la noblesa... quan el Terror s’expressa col·lectivament, sempre posa de palès una mala gestió prèvia del poder i multiplica el rostre dels culpables, múltiples com la legió bíblica. Es tracte d’una època que comença amb el rococó de l'absolutisme, segueix amb el Jurament del Joc de la Poma i acaba amb l’Autocoronació de l’Emperador Bonaparte, per simbolitzar-la en dos quadres.
No oblidem l’altre focus del Terror, és clar, que cal cercar-lo a Versalles, a la injustícia continua, a les imposicions de la noblesa... quan el Terror s’expressa col·lectivament, sempre posa de palès una mala gestió prèvia del poder i multiplica el rostre dels culpables, múltiples com la legió bíblica. Es tracte d’una època que comença amb el rococó de l'absolutisme, segueix amb el Jurament del Joc de la Poma i acaba amb l’Autocoronació de l’Emperador Bonaparte, per simbolitzar-la en dos quadres.
(El Jurament del joc de pilota i l'Autocoronació de Napoleó, de David, citats a Els onze)
Però anem a l’autor de la joia. Michon escriu la nouvelle amb un estil depuradíssim, amb cada paraula posada després d’una cavil·lació que es nota, escollint un narrador que posa un filtre entre la història i el lector, un narrador interposat que no arriba a mostrar-se plenament en cap circumstància però que està sempre present desgranant i ordenant la faula a voluntat.
Aquest narrador fa les funcions de guia de museu que gaudeix de la seva feina i explica amb profusió els detalls significatius de l’obra, el context històric i personal de l’autor, les influències pictòriques... el guia perfecte, doncs. Ell fa visible una obra ja no invisible sinó inexistent. Miracle de la bona escriptura.
Michon escriu llibres preciosistes tècnicament, objectes de luxe narratiu, probablement la finisterra, el límit màxim d’una forma d’entendre la cultura humanista. La seva sofisticació conceptual el converteix en un llibre tan esplèndid com possiblement fugisser, una peça d’orfebreria única en una societat que prefereix (o li fan escollir) els mobles Ikea.
En definitiva, a Els onze, (m’ha semblat molt bona la traducció de David Ilig), Michon reflexiona sobre les forces que governen la Història, el temps de l’ordre humà, de la raó, del progrés, de creure’s una abstracció tan inversemblant com ho és aquella altra anomenada futur. Tot aquest conjunt de conceptes no són altra cosa que una simple engruna de pols superposada a l’univers descomunal anomenat mite, natura i vida.
El somni de la raó genera monstres, que s’ha entès de moltes maneres, però una d’aquestes coincideix amb Els onze: el somni dels poders que actuen a la Història arrasen amb tot.
Nosaltres mateixos estem vivint un nou nivell d’aquest joc etern.
Aquest narrador fa les funcions de guia de museu que gaudeix de la seva feina i explica amb profusió els detalls significatius de l’obra, el context històric i personal de l’autor, les influències pictòriques... el guia perfecte, doncs. Ell fa visible una obra ja no invisible sinó inexistent. Miracle de la bona escriptura.
Michon escriu llibres preciosistes tècnicament, objectes de luxe narratiu, probablement la finisterra, el límit màxim d’una forma d’entendre la cultura humanista. La seva sofisticació conceptual el converteix en un llibre tan esplèndid com possiblement fugisser, una peça d’orfebreria única en una societat que prefereix (o li fan escollir) els mobles Ikea.
En definitiva, a Els onze, (m’ha semblat molt bona la traducció de David Ilig), Michon reflexiona sobre les forces que governen la Història, el temps de l’ordre humà, de la raó, del progrés, de creure’s una abstracció tan inversemblant com ho és aquella altra anomenada futur. Tot aquest conjunt de conceptes no són altra cosa que una simple engruna de pols superposada a l’univers descomunal anomenat mite, natura i vida.
El somni de la raó genera monstres, que s’ha entès de moltes maneres, però una d’aquestes coincideix amb Els onze: el somni dels poders que actuen a la Història arrasen amb tot.
Nosaltres mateixos estem vivint un nou nivell d’aquest joc etern.
(Mort de Marat, David, també citat i símbol del final d'un somni)
No hay comentarios:
Publicar un comentario