Por a un planeta de robots negres. La petjada de Kraftwerk als Estats Units.

Un dels fenòmens més curiosos de la música popular des de l’arribada del rock’n’roll es troba en l´ús que van fer a les barriades d’algunes metròpolis dels Estats Units del llegat electrònic de Kraftwerk. La situació a les barriades més pobres de Chicago, Detroit i Nova York va empitjorar a finals dels setanta, amb la imposició de les polítiques neolliberals que reduïen o anul·laven les polítiques socials.

Un dels primers llocs en experimentar-ho va ser l’ajuntament de Nova York, laboratori on experimentar-ho. Això va provocar que el Bronx acabés esdevenint el que és a hores d’ara: l’exemple mundial per antonomàsia de barriada enfonsada i perillosa. La població majoritàriament negra gairebé sol tenia dos opcions: o els sindicats del crim o tot allò relacionat amb subcultures juvenils. D’aquesta realitat social tan dura va sorgir el hip-hop i el seu germà electro, hip-hop barrejat amb el techno alemany de Kraftwerk.

 Encara que pugui sorprendre que un grup d’estudiants de conservatori, aprenents de Stockhausen i fills de professionals lliberals de classe alta influïssin en gent amb condicions tan diferents, en realitat la diferència no és pas tan gran: tots dos mostraven el pes del món tardocapitalista en la seva obra, i les bases rítmiques del alemanys eren tan rotundes, havien estudiat tan a fons el funky de James Brown, que fins i tot productors nord-americans del gènere els confonien, i pensaven que eren del Bronx. Kraftwerk tenien groove, solament que ells havien arribat partint del conservatori i a les barriades havien arribat piratejant discos.

Afrika Bambaataa va aprofitar el llegat de Kraftwerk per barrejar la línea melòdica de «Trans-Europe Express» i samples de «Numbers» amb bases rítmiques de hip-hop donant com a resultat el gran tema de l’electro, «Planet Rock», música per a ballar breakdance.

Igual de fèrtil va ser la petjada kraftwerkiana a Detroit. La ciutat constituïa la capital industrial del país, d’aquí que patís amb més severitat la crisi en aquell sector dels setanta i la substitució de la seva primacia en l’econòmic en benefici de les finances. El tancament de les fàbriques va provocar un empitjorament de la situació de les classes baixes; a més, la ciutat de les cadenes de muntatge tenia que ser molt receptiva a la concepció musical electrònica que provenia d’Europa, tan marcada per la sonoritat industrial. El techno de Detroit.

I no solament en la sonoritat. Cada disc de Kraftwerk presentava una idea-llavor que unia tot el disc (característica d’arrels alemanyes tan profundes com Beethoven), i el vestien amb el desplegament d’un univers molt ben delimitat, basat en la nostàlgia d’un futur anhelat, oxímoron en ell mateix. Els creadors del techno de Detroit van enfosquir aquest marc futurista, enfosquint-lo amb un aire distòpic que provenia del ciberpunk, afegint en molts casos un postura política contracultural manifesta.

En aquest sentit contracultural potser els més explícits van ser Underground Resistance, projecte pel qual van passar molts dels músics techno de Detroit, com Jeff Mills. La lectura contracultural fa que la mirada projectada cap al futur sigui fosca, tement una distopia que, de fet, ja es nota en el present. 

Pel que fa a la faceta musical, el techno va prendre molt de Kraftwerk, però també de les arrels dels alemanys, com els loops eterns minimalistes, de fet tan propers a la concepció musical de la Índia, amb una música que flueix en onades sonores i que intenta provocar un estat de trànsit en el públic amb la finalitat última de trencar les divisions entre objecte i subjecte. Dionisisme en estat pur, com encara es va fer més de palès en la música Trance i tot el que envolta a les raves de mitjans els noranta. El conjunt es construeix amb seqüències repetitives intercanviables per tal de facilitar-li la feina al disckjockey. I d'aquí es pot estirar molt més el fil, del house a l'acid-house, encara dins la discoteca (amb les implicacions econòmiques que això té, mantenint-se dins l'estructura tardocapitalista)  fins a les citades raves, contraculturals, rupturistes amb el sistema econòmic i d'un dionisisme neopagà. 

Però aquesta és una altra història.