Malgrat fer
avançar la història de Doktor Faustus mitjançant narracions i no
escenificacions, això no implica que Thomas Mann no n’afegeixi cap. Entre les
poques situacions escenificades està la trobada simbòlica, delirant però així i
tot donada per real almenys pel propi Leverkühn, entre el compositor i el
Diable, en que també es canvia el narrador, i passa a ser el propi músic qui la
descriu en una nota autobiogràfica trobada pòstumament pel seu amic narrador
Zeitblom.
La tesi del
narrador, i tot fa suposar que la del propi Mann probablement no s’allunyava
gaire, rau en que la genialitat d’origen diví té un fort element incorporat
d’origen diabòlic, irracional, monstruós, una idea de la genialitat, doncs, amb
forta petjada del sublim romàntic. Amb tot, el narrador interpreta l’episodi
com un tret de la mateixa bogeria que acabarà amb el compositor, després d’una
reunió apoteòsica en que Leverkühn reuneix a tothom que ha tingut certa
vinculació amb ell i confessa haver sigut ajudat pel dimoni durant tota la seva
carrera.
Però aquestes dos
escenes amb participació directa o indirecta de Satanàs no constitueixen les úniques
escenes d’aires arquetípics del Doktor Faustus. N’hi ha varies més, com una amb
un empresari musical jueu que vol representar al compositor per Europa.
L'escena en que un superhome té una entrevista amb el diable per a fer un pacte amb ell també va inspirar a un altre gran creador com Murnau, amb resultats brillants:
A la monumental i
enlluernadora (i monumentalment enlluernadora) Doktor Faustus Thomas Mann va
juxtaposar la història d’Alemanya i d’Europa durant les primeres dècades del
segle XX amb la trajectòria vital d’un compositor que en certa mesura serveix
d’emblema de l’estat espiritual col·lectiu. El doctor en filologia Zeitblom
narra la biografia del seu amic Adrian Leverkhun, músic i compositor de gran
talent, en un recurs ben clàssic, la narració dels fets d’un heroi per la veu
interposada d’un home comú: Sherlock Holmes i Watson.
L’estil del
llibre és dens i anacrònic, construït sobre un narrador testimoni que explica
la vida de Leverkühn d’aquesta manera indirecte. De fet, tota la novel·la pot
ser llegida com una immensa indagació respecte a les diverses maneres de
narrar, ja que, a més de la gran majoria de capítols escrits per un narrador
testimoni, n’hi ha un escrit pel propi Leverkühn descrivint una entrevista amb
un interlocutor molt singular, així com un altre amb un diàleg entre el
compositor i un virtuós del violí, impossible de narrar per Zeitblom ja que ell
no hi era present.
Zeitblom pren
especial atenció a la faceta artística de l’amic que idolatra; narra la
formació d’un compositor així com la seva etapa d’exposició pública, les
circumstàncies que forgen el seu caràcter, la seva trajectòria, els seus gustos
i valoracions respecte al llegat musical previ. Apunta els components que originen una creació artística. El
narrador Zeitblom (i, clar, l’escriptor Mann) prenen tanta cura que Doktor
Faustus podria considerar-se una de les narracions de capçalera dels musicòlegs
o de tot aquell a qui interessi la teoria de l’anomenada música culta,
especialment la dels primitius flamencs, la clàssica i la romàntica, amb
reflexions sobre harmonia, tonalitat, instrumentació... la novel·la constitueix
una de les novel·les que conté més teoria musical; potser resulta la gran
novel·la de la música clàssica.
Descriu tanmateix
allò que sustenta la vida intel·lectual de Leverkühn, des del poble on va
créixer i els mestres que el van influir, els anys universitaris (abans d’aprendre
composició musical com a estudiant teologia), el procés creatiu allunyat de la
metròpolis, reclòs durant anys en una casa al camp, inquirint-se sobre els
components que originen una creació
artística.
Tot plegat, una quantitat
enorme d’informació exposada amb un ús constant de la narració, gairebé sense
escenificar res, és a dir, el més anacrònic possible respecte al que s’estila
al present i les seves modes literàries, en que les escenes ocupen bona part de
la literatura, tan de la comercial com la que segueix criteris més artístics.
Sens dubte, Mann
parteix de la gran tradició realista del dinou, amb un estil sobri i contundent
que prima la transparència del relat; omet en bona mesura les experimentacions
de modernistes literaris i avantguardistes de principis del XX i els seus jocs
textuals. (...)
Una altra representació visual del ser humà còsmic de Duane Michals, There's something I must tell you..., el macrocosmos i el microcosmos units al pla fotogràfic, representat un per constel·lacions com Perseu, Andròmeda o Pegàs, l'altre pel cos d'un home nu, amb el que això indica segons el codi visual que neix a Grècia de divinització o almenys elevació cap a un nivell arquetípic de l'humà representat.
El poema que l'artista va incloure amb la imatge, escrit amb cal·ligrafia del propi autor, diu el següent:
Caldrà que truquem a Serp Plissken per a que solucioni el que està destruint Angela Merkel, el F.M.I. i el Neoliberalisme?
Al final de 2013 Rescat a Los Angeles Plissken fa explotar uns satèl·lits amb càrrega nuclear, explosions que provoquen una immensa pertorbació electromagnètica que espatlla els aparells mecànics. Amb aquests satèl·lits les grans potències totalitàries feien un xantatge a la població, en especial dins uns Estats Units governats vitalíciament per un dictador. El nucli de la distopia de 2013 té alguns punts en comú amb el nostre 2012.
Afirma el mitòleg Joseph Campbell: «En lo esencial, podría decirse incluso que no hay más que un héroe arquetípico cuya vida se ha reduplicado en muchas tierras distantes. Un héroe legendario suele ser el fundador de algo: el fundador de una nueva época, de una nueva religión, de una ciudad, de un modo de vida nuevo. Para fundar algo nuevo, es preciso abandonar lo viejo e ir en busca de la idea semilla, la idea germinal que tendrá la potencialidad de dar a luz lo nuevo» (Joseph Campbell, El poder del mito, p. 194)
Esperem que els poders fàctics comprenguin d'una vegada que amb
les seves tesis neoliberals ja no hi ha present, i que si volen que continuï
existint un present hauran d’integrar bona part de les tesis de grups fins ara
marginats del poder. La nova Europa comença per Syriza. No deixa de ser curiós el paper dels grecs dins la cultura europea, sempre models, inspirant amb les seves idees, iniciadors de tants projectes d'Europa.
En cas contrari, Snake Plissken té un comandament a distància. I no li tremolarà el pols.
A Lars i una dona de veritat es produeix una
situació ben estrambòtica: el nuviatge entre un jove solitari i una nina
inflable. En una petita vila situada al nord dels Estats Units Lars, el jove misantrop
que va a missa els diumenges i que té un treball mediocre en una corporació, refusa
els intents de confraternització tan de la seva cunyada, com dels companys de
feina o d’una noia que vol tenir-lo com a parella. Lars compra una nina
inflable i fa com si fos una noia brasilera paralítica. Berlanga ja havia desarrollat aquest tema a Tamaño natural.
Ara bé, en el diferent tractament de la història rau la bona o mala recepció de Lars. El film és deliciós, sostingut per uns personatges
prototípics de les comunitats petites dels Estats Units, que recorden tant en
els caràcters, com en els escenaris o en el tipus d’ordre social als de Doctor
en Alaska. Lars no fa crítica social sinó que simplement escenifica un altre
tipus d’organització, les de les petites comunitats, encara que no tant per
defensar el conservadurisme o el tradicionalisme ingenu sinó simplement com a
exposició d’un tipus de col·lectiu molt més senzill. Amb tot, aquest to positiu
posarà nerviós al públic posmodern que busca sarcasme en l’art, aquells que
busquen que l’art faci mal, que furgui en la ferida.
La proposta inicial connecta amb aquella tradició
dels xamans o xamanes que viuen emparellats amb éssers etèrics, tenen fills,
nets, tot amb éssers que mai arriben a fer-se visibles, que de fet no poder
fer-ho perquè no són materials, una tradició ja morta a Occident; de fet, a una
persona com Lars en un poble més gran probablement el tancarien a un sanatori
mental o com a mínim el tractarien amb teràpies molt més agressives que les
emprades en el film.
Però la forma tradicional incardinada en el valor
de la comunitat permetia mantenir a tothom dintre d’ella, fins i tot als
anacoretes que vivien a fora. I en aquest cas la capacitat assimilació és manté:
gràcies a la treta de Lars, a la seva fugida cap a l’irracional, cap a les potències
de la imaginació (i no cap a la irrealitat) el propi Lars s’integra socialment i passa a acceptar el contacte amb els altres, permetent que l'esquerp vagi inserint-se en el seu nucli familiar i d’amics.És més, la situació al poble
millora amb la presència de la nina; els altres no solament accepten una nou vinguda
tan peculiar sinó que passa a formar part de la seva vida quotidiana.
La pel·lícula exposa el valor del ritual, com les
cerimònies conformen bona part de la personalitat pública i marquen la privada,
ja que l’esfera del ritual no és solament la del col·lectiu sinó que s’insereix
també en la intimitat; així, la nina és presentada en públic en una festa, va
al metge o fins i tot rep un funeral per acomiadar a la nina quan la nina «mor», és a dir, quan deixa de ser necessària per
a integrar la personalitat del protagonista.
Com la major part d’històries tradicionals, el
film resulta previsible des de l’inici, qualsevol espectador pot avançar tota
la trama des del principi, però és que Lars no pretén sorprendre (malgrat l’estranyesa
del plantejament inicial) sinó emocionar i crear un univers completament
autònom, el del poble del film, en el qual encara hi ha sensació de comunitat,
amb la suficient capacitat d’atracció com per a que el públic vulgui passar una
hora i mitja en ell.
L’art fertilitza la dimensió del pùblic, i Lars i una dona de veritatem
va inspirar una idea. Potser podríem utilitzar el mateix recurs que el bo d'en Lars: fer fora a la casta d’èlit formada per polítics,
banquers i tecnòcrates en general, tant a Catalunya com a Espanya i a Europa, per a col·locar al seu lloc a
uns ninots que els representessin. Probablement els ninos empatitzarien més amb
la població que les persones de carn.
Per concloure, un regal: els personatges de la pel·lícula ballant «This must be the place», el clàssic dels Talking Heads. «Home is where i want to be...»