Com guarir el trauma. (L'home del salt, Don DeLillo, 2/2)

Encara que bona part de la narració es centra en el dol dels protagonistes nord-americans, assimilant la tragèdia, però també s’hi afegeixen breus pinzellades d’un altre punt de vista igualment essencial: el dels enemics, un dels terroristes suïcides. En una decisió molt arriscada  per part de DeLillo, ja que quan ho va escriure encara hi havia poca separació temporal entre l’atemptat i la novel·la, l’autor va intentar esbrinar no tant per què sinó com funciona la seva mentalitat. Podia ser conflictiu.

(The falling man, Richard Drew)

A L’home del salt l’escriptor dóna proves del seu talent màxim en aquests apartats del comando suïcida, així com també en les escenes en que el protagonista es reuneix amb una altra supervivent i  dialoguen sobre les seves experiències fugint de la torre. L’escena en que es reuneixen per primer cop (ell va a tornar-li la maleta) és de les millors escenes de la literatura d’aquests darrers anys, tant per assolir una gran sensació de versemblança, com per la finor i penetració psicològica, com per arribar al rovell de l’ou tant del caos traumàtic provocat per l’atac terrorista com per retratar a tota una època sumida en aquest atordiment, l’inici del final d’allò que va somiar Reagan. Sorprèn aquesta càrrega emotiva subterrània (mai buscant la llàgrima), en un escriptor tan cerebral, distanciat, com DeLillo.

El relat està marcat per tres figures emblemàtiques, la del terrorista, òbviament encarnat en Bin Laden, la del vell terrorista que ha acabat esdevenint allò odiat quan ho era, un galerista d’art adaptat al sistema, i la de l’artista que gairebé per impuls sonambúlic recrea la imatge de l’home caient de les torres bessones, qui sap si per exorcitzar el trauma d’una imatge tan terrible. Com molt sovint en Delillo, fixa el contingut profund de la novel·la en una acció artística que apareix durant les seves planes. La performance que recrea l’home del salt de la fotografia, crea una gran polèmica sobre si la seva acció és art o no, la seva pertinència o quin grau de morbositat conté. En DeLillo l’art té una presència, potser l’escriptor amb més contingut artístic dels de primera fila contemporània. 

(James Natchwey)

El trauma ha de ser guarit d’una manera o d’una altra. El record queda com una ratlladura al disc mental dels personatges que els impedeix avançar, superar-ho, oblidar. De fet, més que sobre l’11 de septembre, la novel·la tracta de la memòria, de com hem de recordar per a superar certs cops existencials però també com oblidem, nucli conceptual que queda palès pel treball de la dona del protagonista, fent teràpia amb ancians que pateixen alzheimer.

Mitjançant els rituals els personatges intenten tornar a l’estat de cert autodomini i comoditat. Un dels passos bàsics consisteix en dialogar, pair gràcies a les paraules una experiència que s’origina al caos més enllà de les paraules; l’alfabet com a eina de guariment que ha d’ordenar allò en aparença incomprensible. El ritus serveix per a començar a integrar el cop monstruós que acaben de rebre, l’experiència del mal, del patiment, de la vulnerabilitat, de la pèrdua d’amics.

Però tota recuperació serà fràgil. En la decadència psicològica del protagonista no costa veure la de tot un país; mentre un es dedica a jugar a poker per tots els casinos dels Estats Units, el país (tot el món, ja) juga al fons d’inversió i espera la caiguda que començarà al 2007. tant uns com els altres han perdut qualsevol contacte amb allò que dota de sentit i direcció a la pròpia vida, una forma que almenys simbòlicament va començar a esquerdar-se amb l’enfonsament de les torres bessones. 

Aquí un bon recull de fotografies retratant l’horror, a més d’apuntar una reflexió sobre l’estètica de la tragèdia i les seves implicacions morals.