A L’home del salt Don DeLillo va intentar, sinó exorcitzar, sí almenys fer literatura amb el trauma que va suposar l’enfonsament de les torres bessones. Un cop duríssim per a l’autoconcepció nord-americana de qui eren , adonant-se’n tant de l’odi que havien generat en part de la població mundial com de la seva feblesa, dos idees fins aquell matí massa llunyanes en la corrent majoritària de pensament del país. Però després d’aquell 11 de setembre el que fins llavors havia sigut impensable va passar a ser tràgica evidència.
(Susan Meiselas)
Don DeLillo situa
amb bon criteri l’inici just al bell mig del drama, quan s’estan ensorrant les
torres, intentant evocar l’estupefacció d’un executiu com qualsevol altre
caminant amb una maleta per la foscor de la pols suspesa, amb la ferum de
gasolina cremada, entre vidres i acer, crits, policies i bombers que van cap a
la seva mort sense saber-ho. Marca l’escena la incomprensió dels successos que
superen el concebible en aquells moments.
A la novel·la no
hi ha cap certesa; l’estupefacció provocada per les torres que cauen i pel dia
transformat en nit degut a la pols suspesa es trasllada a la resta d’aspectes
vitals. Els personatges gairebé ni es qüestionen els motius dels suïcides, ni
intenten entendre’ls, ni comprendre com la situació mundial ha portat a aquell
acte de barbàrie extrema. De fet, ni tan sols es comprenen a ells mateixos. La
perplexitat d’un país en crisi justament quan creu haver provocat el final de
la història amb la victòria com a premi.
Per transmetre
estilísticament aquest estupor l’escriptor presenta la història plena de
forats, sense reunir tota la informació, en un estil realista no solament
aplicat a la descripció del món narrat sinó també en aquest context psicològic
que fa impossible saber-ho tot de la vida dels altres. Fins i tot de la pròpia.
La història així està narrada fragmentàriament i sense donar facilitats al
lector, que haurà d’anar reunint els fragments.
(...)
No hay comentarios:
Publicar un comentario