Els universos malthusians de Thomas Pynchon, V. (2/2)

(...)

Pynchon transmet la sensació de gaudi perdut dins el laberint narratiu dels seus escrits, amb accions plenes de ressons, els personatges entre histriònics i estereotípics, una munió d’històries que es succeeixen sense transició, com si passéssim mil novel·les per un túrmix que les reduís a cinc centes planes d’explosió narrativa eixordadora. Una literatura per a lletraferits preparada per un del propi clan: tanta i tanta literatura condensada en les planes de V.

Ara bé, i què és V? La resposta més evident i explicitada a alguna plana és que es tracta de l’etern femení, de Venus, però també pot ser encara més abstracta, l’encant, el misteri, la màgia, allò fascinant. V., o Vheissu, o qualsevol dels noms de personatges femenins de la novel·la que comencen amb V, rata inclosa. Fins i tot s’al·ludeix a la dona màquina, en un curiós episodi de lesbianisme platònic d’V i una ballarina que acabarà empalada durant una actuació. En un cas de fetitxisme extrem, les dues dones intercanvien cada òrgan per una peça d’engranatge, ciborg sense vessant fantàstica sinó per raons de força expressiva abstracta, amb parts orgàniques del cos i altres de mecàniques, substituint l’orgànic i per tant viu per l’inanimat. Eros i tànatos.

Però no serà també l’esperit de l’època? Abstracció feta personatge, la condensació de tot allò que ha desfilat per les planes com un atracció de cavallets alimentada amb massa energia, V com a zeitgeist de l’època que veu el declinar britànic i l’auge nord-americà, i el factor la revolta continua que són les primeres dècades del segle XX. Tot això  pren forma literària en la misteriosa V. 

  (Fotos de Robert Frank)