La transformació
del personatge de Jacques en un heroi convencional clàssic del cinema segons
les pautes del classicisme fílmic culmina a Desigs
humans, de Fritz Lang, on la trama i els personatges es traslladen als
Estats Units de finals dels quaranta, guanyada la guerra de Corea. De fet, el
protagonista, convertit en un heroi prototípic en la seva versió de bon noi
nord-americà, és un veterà de la guerra enganyat per una mala dona. Per
reforçar aquesta transvaloració respecte a l’original de Zola, va interpretar el
paper Glenn Ford, amb el que significava la participació d’una gran estrella d’integració
en el sistema del classicisme cinematogràfic. D’aquí que el nou Jacques no
pateixi cap dels símptomes de desequilibri dels arrauxats i malaltissos
personatges de Zola o Renoir, un angelet sense màcula més enllà de la
comprensible de deixar-se entabanar per una noia espatarrant. Clar que, qui no
ho faria, segons el discurs masclista del classicisme de Hollywood? Els
interessos de Zola o de Renoir diferien molt respecte als de la indústria del
cinema nord-americana.
L’equivalent a
Jacques viu amb una família que pretén evocar l’ideal del american way of life en versió suburbana, no solitari com el de les
anteriors dos obres. I per descomptat no és més misogin ni desequilibrat
nerviós que un honest ciutadà del país de les barres i les estrelles tot just
aterrat després de matar orientals a Corea (unes taques amb uniforme, segons
afirma en un diàleg del film).
Si Jacques
aprofita una operació de rentat d’imatge, passant a ser Glenn Ford, lògicament els
altres dos personatges canvien en direcció oposada, accentuant la seva faceta d’antagonistes
rebent tota la maldat de Jacques, en una narració molt més maniquea. El Roubaud
yankee és molt més brutal, un dèspota
groller i sanguinari que maltracta a tothom, planifica el crim i fa xantatge a
una dona retratada com una femme fatale,
una mala dona que fa perdre l’oremus al bo de Glenn Ford. Als anys cinquanta ja
s’havien publicat les principals obres de referència de Hammett o Chandler, de
manera que molts dels motius recurrents d’aquest subgènere ja són citats
convertits en motius estilístics, per exemple l’home
endurit per les circumstàncies però de bon tarannà que cau a la xarxa d’una
manipuladora però sap sortir-hi.
Lang va canviar
substancialment el contingut de veritat del film, introduint un discurs de la
moral matrimonial inexistent als altres dos autors, amb el company maquinista
de Glenn Ford dient-li que no està bé relacionar-se amb dones casades. L’estructura
fonamental de la novel·la de Zola es plega a les convencions narratives
bipolars de Hollywood, amb uns personatges de caràcter positiu que s’estimen,
en un poble amb els vilatans compartint una plaent vida comunitària segons un
costumisme idíl·lic (res més allunyat de l’ambient malsà retratat per Zola en
els escenaris i els personatges secundaris), i davant d’ells els corruptes
éssers humans disposats a trencar la Llei (sexe fora del matrimoni). L’amor pervers, no sancionat per cap Llei, ha
de patir el càstig per la seva infracció del tabú. Sobretot en el cas de la
pèrfida femme fatale, l’única del
triangle protagonista que mort durant el metratge. Qui ho impulsa tot? Qui fa
perdre el cap a un honest veterà de guerra? La culpable femme fatale ha de patir les conseqüències. La moral sexual dels
públics nord-americans aconsellaven modificar una història amarada de
degeneració europea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario