Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

martes, 23 de octubre de 2012

La mort com a titellaire (Tractaments de La bèstia humana, de Zola 1/4)


A La Bèstia humana, de Zola, un matrimoni assassina a qui ha fet de pare adoptiu de Séverine, la dona (el pare carnal treballava de jardiner per l’adoptiu) i de protector de Roubaud, el marit. El matrimoni comet l’homicidi com a venjança ja que el potentat s’aprofitava de la seva situació de poder per a beneficiar-se de la dona sense que l’home se n’assabentés. It’s a man’s world, en una novel·la plena de testosterona i obsessions masculines. Jacques, un company de feina de Roubaud al servei ferroviari, misogin i amb instint homicida, entreveu l’escena i acaba lligant caps, disposant a continuació d’un poder màxim sobre el matrimoni.
Encara que els tres personatges principals estan governats per un instint de mort que dirigeixen cap als altres però que en qualsevol moment pot regirar-se cap a ells, potser el més interessant resulti ser Jacques, un jove vigorós però malalt moralment, un misogin impulsat a matar les dones; únicament realitzant grans esforços pot dominar-se. A ell li dedica Zola alguna de les millors planes, furgant en la seva complexa psicologia de misogin amb instints homicides, caracteritzat per aquesta pulsió tanàtica que el porta a la necessitat de matar dones. Les focalitzacions en que la seva psicologia perversa es manifesta són d’una gran intensitat, i encara devien semblar-ho més per a un lector del tombant del segle XIX. El tipus representat per Jacques no havia aparegut gaire a la literatura però durant el segle XX va gaudir de gran fortuna artística.
A Zola li interessa descriure el procés que viu el triangle protagonista per les conseqüències de l’homicidi o de no haver incriminat als culpables com a testimoni involuntari. A resultes, el testimoni Jacques acaba ficat en una relació sentimental amb la dona, mentre que el marit es desentén d’ella i es dedica al joc.
Els instints tanàtics governen als personatges amb una mà més ferma que la dels deus a les tragèdies clàssiques. No hi ha res que puguin fer per a evitar el destí marcat pel codi genètic i pel medi on es van criar i on viuen. Així un rera l’altre tots els personatges s’aniran enfonsant i destruint durant el procés tot allò que passa a prop seu, fins i tot la matança ferroviària horrible magníficament relatada per Zola. Quan l’escriptor vol deixar clar que els impulsos atàvics governen als personatges provoquen patiment i violència, ho fa sense mitges tintes, en escenes cruament descrites. 

No hay comentarios: