A Cuerpo a cuerpo Domènec Font reflexiona
sobre la natura del cos a la pantalla.
El dispositiu fílmic treballa amb els cossos gairebé inevitablement
malgrat que, per a quedar fixats al suport fílmic –sobretot a l’era del
cel·luloide–, aquests han de desmaterialitzar-se, tornar-se un joc de llums i
ombres, condició ja intuïda a la precursora crítica de Gorki respecte a una
projecció dels germans Lumière. La condició central i paradoxal del cos fílmic
ha originat una enorme profusió d’anàlisis i de teories del cinema que
parteixen del cos.
L’autor
estructura el llibre en quatre grans temes que han travessat aquests films de
la posmodernitat. A la primera part se
n’ocupa de les diverses formes de post-humanitat retratades (zombies, ciborgs,
robots, clons), la por a l’altre o la construcció social paranoica tan característica
dels Estats Units. A continuació, es dedica el segon apartat a com s’ha
retratat el mal a la pantalla, especialment en la versió preferida les darreres
dècades: l’assassí en sèrie. Però, ¿què
queda quan s’esfuma la figura? El tercer apartat explora el cinema d’autor que
retrata la desaparició del cos, un cinema fet de silenci, de paisatge (molt
sovint desèrtic, com el vermell del patriarca Antonioni), d’absència davant la
sobreexposició de cossos de la cultura dominant. Resta, doncs, la immensitat
del paisatge tal i com el mostren els fills del patriarca: Kiarostami,
Zhang-ke, Weerasethakul, Van Sant i tants d’altres. L’estudi conclou anb un
quart apartat sobre l’aparició de fantasmes un cop han desaparegut. Donada la
seva condició fantasmàtica, la relació entre el cinema i els espectres no pot
haver sigut més profitosa.
El llibre de
Font, ple de rigor i d’erudició fílmica, serveix a més com a índex
extremadament fiable del millor cinema de les darreres dècades, una panoràmica
d’angle obert a moltes cinematografies minoritàries, i per la qual Kawase,
Pedro Costa, Weerasethakul, Tarr o Kaurismaki mereixen tan espai com
Cronenberg, Ferrara o Jarmusch. A Cuerpo
a cuerpo el lector s’endinsa amb plaer per les millors obres del
posmodernisme, de l’indie, del
digital, sota la guia amable i reflexiva de Font, deixant aquella impressió de
filó inesgotable al que es tornarà en futures ocasions, sensació molt plaent
per al lletraferit. Font pensa tan bé a partir de tan bones pel·lícules que
aquesta intuïció pot assegurar-se que s’acomplirà amb tota certesa –si els deus
ho permeten, és clar.
Acabarem donant
un cop d’ull a una d’aquestes fantasmagories, la travessia pel desert vermell d’Antonioni
que va obrir tota una nova manera d’experimentar el món, el de la tecnocràcia
en fase avançada, i els sentiments que aquesta experiència provocava als
humans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario