A principis del segle XX una nova generació de nacionalismes va agafar el testimoni dels primers moviments dirigits per a criolls americans al XIX, aprenent de les seves experiències. A més, van poder gaudir de noves formes de comunicació; la impremta ja no era la principal via; la ràdio va suposar un accés molt més directe a població analfabeta. Altres eines de construcció d’identitat, com el cens, els museus i l’elaboració de mapes van ser replicats pels nous governs nacionalistes, ja que els dirigents criolls heretaven tota una infrastructura estatal, la dels opressors, justament, de la que ara podien gaudir. «El mapa i els cens van crear la gramàtica que amb el temps faria possibles “Birmània” i “birmà”, “Indonèsia” i “indonesi”» (p. 212), adaptant les maneres i i els mètodes dels colonitzadors als recents estats emancipats.
Com a darrera tècnica per alimentar la comunitat imaginada, el politòleg explica el funcionament d’un impuls pedagògic paradoxal, haver d’oblidar el que tanmateix s’ha de recordar obligatòriament: els episodis de matances del passat duts a terme per antecessors que són percebuts com compatriotes pels que imaginen comunitats: «Recordar-nos quelcom que tot seguit resulta obligatori oblidar».(p. 230) Per exemple Michelet, l’historiador francès, que demanava haver d’oblidar (és a dir, després de recordar) les matances de protestants a la França del segle XVI o als albigesos al Midi. Amb aquest doble moviment es vincula a un passat en el que ja hi ha compatriotes, però oblidant els fets traumàtics.
«Suïcidis exemplars, martiris commovedors, assassinats, execucions, guerres i holocausts. Però, per a servir al propòsit de la narrativa, aquestes morts violentes han de ser oblidades/recordades com a “nostres”.» Anderson oposa a aquest relat històric fill del Romanticisme i la historiografia el de la microhistòria, interessada en estudiar les condicions de vida de persones anònimes als que, com apunta el politòleg: «l’últim que se’ls pregunta és la seua nacionalitat» (p. 235)
Potser el més original del text i el més interessant sigui aquest anàlisi de l'elaboració de mapes, la confecció de censos o l’establiment de museus creats amb ànim conservador, per guanyar legitimitat, així com per atreure turistes. En tots tres temes Anderson matisa la qüestió i apunta cap a petits detalls molt reveladors. Pel que fa als censos, l’autor explica el cas de Malàsia, on els censos al principi de confeccionar-los presentaven categories religioses, però amb l’acabament del període colonial van predominar les categories racials.
Igual d’encertat és l’estudi de la composició de mapes al Siam tailandès, basats primer en la cosmografia budista, després d’estil europeu, comentant moments històrics que mostraven les evolucions de les propietats per a justificar-les; per a passar després a pintar de colors les terres, segons costum imperialista, marcant amb el mateix color a la colònia que a la metròpolis.
Un altre exemple del treball fi de Benedict Anderson al reflexionar sobre petits i originals detalls: entre els elements culturals que expliquen la formació de les comunitats imaginades del nacionalisme el politòleg es fixa en com en certa literatura que segueix el cànon estilístic del realisme balzaquíà es va anar forjant un sentiment de comunitat nacional crítica de la colònia envers a la metròpolis. Cita per a demostrar-ho exemples literaris mexicans, filipins o indonesis. És en aquesta opció per enfocaments una mica més singulars, per fixar-se en els marges, en allò menys cridaner, citant casos no tan treballats per la historiografia, com els estudis asiàtics, on més destaca el politòleg, .
No hay comentarios:
Publicar un comentario