El cos de la llengua

Si l’escriptura alfabètica està inclinada cap a l’abstracció que li és inherent (encara que l’origen d’algunes lletres sigui el món sensible, com la Tau grega i el brau), la feta per pictogrames tendeix cap allò sensible, cerca la similitud natural entre ell i l’objecte físic: al xinès, un home és tradueix en dos traços verticals per senyalar un tronc amb dos cames, l’orient és el sol sortint entre els arbres o la solitud un bosc amb pluja; es dir, que l’abstracció arriba a fer-se concreta en aquest procés de materialització conceptual, deixant de ser tal abstracció per a ser experiència. El mateix es pot comprovar amb altres exemples. Els ideogrames són tan diferents als signes alfabètics que, en el seu representar a la natura, no presenten uns verbs purs, ja que això no existeix a la natura. En l’experiència quotidiana, l’ull veu el substantiu i el verb fets una única cosa.

Com diu Fenollosa a Los carácteres de la escritura china como medio poético, assaig sobre la cal·ligrafia xinesa: «El hecho es que casi todas las palabras escritas del chino pertenecen a esta categoría de palabras subyacentes, palabras que de ninguna manera son abstractas (...) no se trata de algo que no es ni un sustantivo ni un verbo ni un adjetivo, sino de algo que es todos a la vez y siempre. El uso puede inclinar el significado un poco unas veces en una dirección, luego en otra, de acuerdo con el punto de vista, pero en todos los casos el poeta es libre de manipular ese significado concretamente y con exuberancia como lo hace la naturaleza» (p. 36).

Una altra característica significativa és la capacitat del pictograma per a transmetre la idea de moviment, i amb ella la de vida. Això s’aconsegueix unint dos pictogrames en un tercer, com per exemple en l’home aixecant-se i tombat poc després: aquest pictograma significa la mort: de la vida a la mort, d’home aixecat a la dreta a home tombat a l’esquerra. És curiosament la qualitat concreta del pictograma com a fet natural, així com el moviment obtingut, allò que permet fer el salt cap a la intuïció poètica, expressar l’invisible poètic, conceptual o espiritual a partir del visible —o, en altres exemples, anar del bosc amb pluja fins a la solitud, o bé la paraula descans convertida en un home recolzat en un arbre, relacionant el fet natural amb els traços del pictograma, i aquest amb el sentiment. 

Cada pictograma està carregat amb cents de variants de significat depenent dels altres elements que l’acompanyen. Això permet una llengua escrita alhora més viva, poètica i sobretot molt més concreta, una capacitat per tornar plàstic, visual, el seu contingut, per a tenir un cos físic gairebé aprehensible a més de la idea continguda, tornant les abstraccions corpòries. Aporten així un dinamisme, un energia, que evoca el caràcter sagrat d’aquests signes als seus inicis.

Però no només els pictogrames mantenen aquesta substancialització de la paraula que aporta un nou grau de complexitat en la relació entre les paraules i les coses. La teoria del so dins la cultura vedàntica de l’Índia parla de densificacions de sons fins a la objectualització en cosa. Segons aquesta teoria el sons de l’alfabet sil·làbic sànscrit estarien en l’origen de l’univers. Per al seu sistema, doncs, sí que existeix vincle entre so, paraula i cosa, però no parteixen del concepte sinó d’una mena d’energia en diversos graus de materialització, d’uns més subtils (ànima) fins a d’altres més densos (la matèria física). Els vedantins creuen que els mantres en sànscrit poden operar efectivament sobre la matèria degut a que comparteixen substància, i no per correspondència entre abstracció, so i objecte, com fa el nominalisme. Aquesta noció manté sempre un component sensible, encara que la substància a la que es refereixen no pertanyi a la matèria física.

Degut a aquests exemples pot ser molt útil ampliar la teoria del llenguatge no basant-la excessivament en les llengües vernacles europees (àmbit cultural de procedència de la majoria d’investigadors) i el seu ús d’abecedaris i alfabets. De cara a la present argumentació no interessa tant si les teories del llenguatge derivades dels pictogrames o del vedanta són certes o quimèriques sinó l’amplitud de mires proposada i a la vegada pensar la qüestió en uns termes més vinculats a allò sensible, menys conceptuals.