Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 27 de abril de 2013

El doble en el cinema de Charles Chaplin (1/4)


Hi ha pocs motius i pocs temes amb els que Charles Chaplin li agradés jugar més que amb la noció de doble. De fet, és el moviment inicial que dóna peu a la seva trajectòria fulgurant de comediant d’èxit, ja que la seva invenció més famosa, el pidolaire Charlot, ja funcionava com a doble en la ficció del seu demiürg. Abans d’oferir uns quants apunts de com la idea de doble opera en la filmografia de Chaplin, convé donar algunes raons de la noció, no per a definir-la, propòsit que supera la voluntat d’aquest breu text, sinó per a fonamentar algunes aspectes que després ressonaran en el cineasta.


La idea del doble s’ha vinculat a tota una estètica del sinistre, des de les obres del escriptors de gènere fantàstic del Romanticisme, vincle emfatitzat amb l’anàlisi que va realitzar Freud a Allò sinistre. En l'acte de desdoblament en un bessó il·lusori ha una arrel de negativa a acceptar la realitat, de vàlvula d'escapament, que va atreure al pare del psicoanàlisi.
El tema i el motiu del doble posen en dubte un dels eixos del pensament de la modernitat, la individualitat com a fenomen singular, personal i intransferible, floc de neu únic enaltit per la cultura i l'entramat social. No obstant això, la sortida a l'escenari del doble suspèn aquest fonament de l'individualisme pensament modern: el jo ja no resulta un ens singular sinó que s'ha duplicat. Amb la seva posada en dubte de la originalitat de cada persona el doble qüestiona la lògica comuna aristotèlica, i, efecte sinistre, acaba ensorrant la pròpia idea de realitat.
Ara bé, no tots els que han reflexionat o que han fabulat respecte a aquesta qüestió ho han fet en la vessant sinistre del mateix, subratllant les parts fosques. Per exemple, un dels arquetips de Jung, l'Ombra, comparteix moltes característiques amb la idea de doble, però la seva interpretació extreu un sentit més dionisíac, una força impersonal, connectada amb la vida, entesa com un flux despersonalitzat d’energia, en termes grecs la zoe de la vida com a flux còsmic davant de la bios com a vida personal.
L’objectiu del dionisisme amb els seus rituals consistia en anar a les fonts de la vida com a zoe per tal d’integrar la seva potència dins la personalitat (si és que la personalitat té limits, que seria una motiu d’estudi). Aquestes forces romanien com a facetes subterrànies en la personalitat que el participant en els rituals dionisiacs aconseguia llibertar al connectar amb elles. En aquest moviment, sagrat en els seus orígens, rau en part la força subversiva dels dobles còmics, forces dionisiaques que trenquen amb les convencions pautades socialment. Ja en la cultura clàssica grega el doble havia tingut vincles igual de sòlids amb l’humor, trobant-se exemples ja en les comèdies de Plaute.

3 comentarios:

Àngel 'Soulbizarre' dijo...

El Missatger probablement és l'home més creatiu del món. Endavant amb els seus missatges i amb altres actuacions similars que lluiten per la dignitat, en una era dominada per gent a qui li manca.
Salut!

David dijo...

Shakespeare també recrea la idea del doble, com Plaute des d'un punt de vista, sobretot, còmic. Salut i felicitats per aquestes entrades tan estimulants, sobre les quals em costa de comentar res de tan completes com són.

El missatger dijo...

Agraeixo molt els vostres comentaris, Àngel i David.

Àngel, si hi ha algú creatiu al món blocaire és l’Alan Smithee, això és indiscutible. Endavant amb el projecte de Can Sanpere, i en molts d’altres que, amb tota certesa, continuareu fent. Sort que encara hi ha gent aportant resistència i, per tant, esperança.

Tens raó en la cita de Shakespeare, David. El doble és un motiu recurrent còmic durant segles, així com dramàtic, sobretot vinculat a la idea més o menys propera dels bessons amb destins oposats. És sobretot a partir del Romanticisme que adquireix una vessant sinistre. Darrerament l’estic estudiant relacionat amb el fantàstic de les darreres dècades, en que ha viscut una nova edat d’or vinculada a la noció de simulacre.

Continuem llegint-nos!