Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 6 de julio de 2013

L’imaginari clos per un núvol en forma de bolet (L'arc iris de la gravetat)

Pynchon em sembla el millor escriptor postmodern perquè va captar alguna de les coordenades clau de la mentalitat de l’època abans que ningú, i va encertar a expressar-ho amb unes estructures nar
ratives entre admirables i aclaparadores.
L’Arc iris de la gravetat es situa cap a les darreries de la II Guerra Mundial, ambientada en una Europa d’atmosfera tot sovint distópica, amb escenes al Londres bombardejat que deixa la ciutat en runes, o d’altres regions europees devastades pel conflicte, amb unes descripcions de gran força visionària.
La tradició literària a la que pertany Pynchon és la dels narradors metaficcionals paròdics, amb Miguel de Cervantes o Lawrence Sterne com a grans mestres, al que afegeix en aquesta novel·la una recorregut  dels personatges buscant i fugint del mal que entronca amb Moby Dick, i que en aquest cas són els nazis, les peculiars organitzacions que conspiren i, sobretot, els coets. Com el Quixot o Tristram Shandy, Pynchon va ordenar L’arc iris de la gravetat com un laberint ple d’inesperats revolts. El lector perd les referències i ha d’adaptar-se al món creat per l’escriptor, oblidant experiències lectores convencionals. Malgrat això, no es pot considerar la seva novel·la de més complexa lectura. 
Com el Quixot o Tristram Shandy, la llarga novel·la està travessada i enriquida per molts breus relats incrustats a vegades sense transició en la trama central. Els contes matisen, la història, aporten noves perspectives i contribueixen al caos magmàtic però tremendament calculat de la novel·la.
En la novel·la hi ha molt de desconcert buscat però també moments enlluernadors en que tot es clarifica. El conjunt forma potser el gran retrat de la mentalitat de la Guerra Freda, una mentalitat de la qual es hereva la contemporaneïtat, conformada per una indigesta barreja de paranoia i rampells esquizoides. Bombes, conspiracions, espiritisme, runes, coets, experiments científics aberrants, la Bomba i el seu poder terrible com a amenaça mai manifestada però sempre present: el marc de referències de la II Guerra Mundial i la posterior concepció del món escindit en dues meitats embolcallen les accions i la cosmovisió dels personatges.
En un dels trets que més identifiquen l’estil de Pynchon, les teories de la conspiració sobrevolen la trama, el toc Pynchon de la paranoia sempre present, amb una sensació continua de conspiració teixint la seva trama darrera el que s’està narrant. El pes de les agències governamentals és més fort, fins i tot creant pistes falses per influir en l’opinió pública.
Però L’arc iris de la gravetat combina molts altres temes; Pynchon, sempre tan heterogeni, exposa una munió de temes principals i secundaris en un conjunt enrevessat. En una novel·la on la subjectivitat té tanta importància, no podia faltar tot un fil vinculat a la psicologia, amb hilarants discussions entre pavlotians i freudians intentant esbrinar les raons i el funcionament d’un home que s’excita sexualment quan està apunt de caure un tipus de coet. Els doctors pavlovtians eduquen al pobre protagonista a tenir una resposta sexual cada cop que vola cert tipus de coet pel cel. Eros i tànatos en una versió tecnòcrata.  
Així mateix, si Pynchon pot considerar-se un escriptor hermètic és entre altres raons perquè presenta moltes de les qüestions estrelles tant de l’hermetisme (la fraternitat secreta, el coneixement transcendental que allibera) com de l’esoterisme (espectres, telepatia, médiums, fenòmens paranormals). Inclou reflexions cabalístiques  sobre la importància d’escriure en alfabet ciríl·lic o aràbic per a un mahometà.


No hay comentarios: