Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

sábado, 12 de octubre de 2013

Duel de titans

La broma infinita, de David Foster Wallace, perd en la comparació amb L’arc iris de la gravetat, de Thomas Pynchon, almenys al meu judici. El punt clau es troba en els nivells conceptuals més complexos, els sentits ocults a la trama.
A La broma infinita, com a L’arc iris de la gravetat, hi ha un sentit metafòric sobre l’existència (en el cas de Foster Wallace, la personalitat adictiva i la perfeccionista) i una al·legoria social (una societat totalitària aberrant), excel·lentment incorporats tant a la trama com a l’estil, de gran varietat però d’un nivell sempre altíssim en totes dues obres.
Ara bé, les interpretacions arquetípiques de la novel·la de Pynchon, que presenten un món de la mort o un instint de dominació, concretats literàriament en un gran número de situacions i de personatges arquetípics, aporten una riquesa hermenèutica a l’obra en són absents a La broma infinita, o com a mínim no els he sabut trobar. 

No hay comentarios: