Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 24 de enero de 2014

El rerafons psicològic de Molloy, de Samuel Beckett

Molloy (Samuel Beckett, 1951) sobresurt com un dels
grans monuments narratius sustentats en la força de la veu, dos narradors singulars, que, malgrat les grans diferències entre ells, mantenen un flux discursiu esplèndid, dos dels grans monòlegs interiors del segle XX literari.
El narrador de la primera part, Molloy, és  un vell mig sonat que explica una història mínima, la de les seves accions gairebé sense sentit, una absurditat nuclear en el pensament i l’estètica de Beckett. Amb tot, de fons hi ha molt més que el tantes vegades comentat absurd en l’obra de l’escriptor; de fet, en Molloy cal matisar-ho: en els personatges i en la història hi ha molt d’al·legòric, en aquest intent de fixar un punt i final a l’art de la novel·la, i malgrat el caràcter estrambòtic de tots ells, els personatges tenen un rerafons.
L’originalitat dels personatges es trasllada al seu discurs de tall expressionista en les dues parts. En la primera, un curiós narrador que engloba en ell mateix allò més anihilat que pot tenir un humà (vell, malalt, esguerrat, idiota, extenuat), el Molloy del títol, un home estrafolari com pocs, vell coix que tendeix a l’estupefacció; en la segona, el protagonista Moran exerceix d’investigador privat; surt de casa seva amb l’encarregat de l’autoritat de trobar a Molloy; es tracta d’un home rígid, metòdic i sever, un pare que no para de donar ordres al seu fill. El viatge d’un en persecució de l’altre il·lustra que una i altra personalitat estan més a prop del que podria semblar.
De fet, potser posar-ho de manifest sigui el sentit últim del trajecte, una inversió en tota regla del Superego i de l’Allò, prenent els dos termes de l’escola psicoanalítica freudiana. Tots dos tenen un sentit al·legòric com a concrecions. L’home-fang Molloy personifica la força vital esgotada, un Allò que ha arribat al final del seu trajecte, coix, amnèsic, però del qual es comunica constantment la seva dimensió de satisfacció de pulsions i parts instintives (el que menja, el sexe, les seves grans dots per les flatulències, ja que llença deu pets per hora, anècdota que dóna molt el to procaç de la part de Molloy, en un capítol marcat per un esperit transgressor), sense cap tipus de possessió, que erra pel món com una ànima en pena inconscient de ser-ho; la seva manera de pensar es basa en les antinòmies, els oxímorons i les paradoxes. Moran en canvi és un representat de la Llei, amb casa, criada, fill, a qui està obsedit per imposar les normes, un home que sap guardar les tradicions, de comunió obligatòria els diumenges, un investigador policial que farà respectar les normes imposades socialment.
Si Molloy només transmetés l’absurd, la concreció estètica d’una generació que ha viscut una Guerra Mundial i tot allò implicat amb els nazis, difícilment podria haver aconseguit l’impressionat potència estètica de la novel·la; és precisament les dues veus, en que es fa patent una distorsió expressionista, i el seu flux els que justifiquen poder situar la novel·la entre les més grans de la història de la literatura.
Si la comparem amb les altres parts de la trilogia novel·lística de Beckett, Molloy presenta una dimensió literària més clàssica, més terrenal; en aquest sentit, L’innombrable encara va més lluny, depurant la història al seu elements més mínims, els bàsics per poder considerar-la novel·la.  


No hay comentarios: