Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

domingo, 5 de enero de 2014

L'amor tanàtic (Mil grues, Yasunari Kawabata)

 Ishida Yutei (1721-1786)
Mil grues és un dels textos inicials de Yasunari Kawabata però ja presenta els trets idiosincràtics del mestre de la lleugeresa –de fet he llegit una vella traducció al castellà que el titulava com Una grulla en la taza de té. L’argument queda reduït a la mínima expressió, els dubtes per casar-se de l’hereu Kikuji entre dos joves.
Els personatges acaben embolicats sentimentalment; dues dones madures aspiren a que el protagonista Kikuji es casi amb la jove que apadrinen: per una banda, la senyora Ota, antic amant tant de Kikuji com del seu pare, i que recolza a la senyoreta Ota; de l’altra, l’alcavota Chikako, que pretén casar-lo amb la jove Inamura.
En la lluita poden utilitzar-se les pitjors arts. La senyora Ota acaba suïcidant-se, però segons l’alcavota Chikako ho ha fet com a manera d’agitar emocionalment a Kikuji per a que es casi amb la filla Ota. Totes les relacions de l’obra exhibeixen un tipus d’amor lligat a allò tanàtic –en això Kawabata s’apropa a Mishima. En la cultura tradicional japonesa mostrada pels seus literats principals la passió i l’auto-aniquilació són sempre molt properes.
Amb tot, l’argument és mínim; l’objectiu de Kawabata no consisteix en teixir una trama forta farcida d’accions sinó en evocar estats d’ànim entre la lassitud, la serenitat i la malenconia, en qualsevol cas emocions contingudes, ja que els personatges actuen amb tota cortesia formal, malgrat que les veritables intencions puguin estar carregades de verí.
Kawabata descriu a bastament l’espai i els sentiments dels personatges, mantenint-se sempre en l’àmbit d’allò material i psicològic, malgrat que, al final, la manera de narrar-ho sigui tan diferent al realisme o a la novel·la psicològica de la tradició occidental, que potser serien els tipus equiparables.
L’estil de l’escriptor japonès resulta extraordinàriament delicat, incrementat per un ritme morós, molt atent als detalls, als moviments de la natura, a les diverses floracions o fructificacions, als insectes de cada temporada, una observació dels processos naturals, impregnada de simbolisme, també plenament inserida en l’estètica japonesa, dels gravadors d’Ukiyo-e a Genji Monogatari. L’estil s’adapta molt bé a una trama que té el refinadíssim cerimonial del té com ambient en el que situar els personatges. El ritualisme, l’auto-control dels personatges o la sofisticació cultural tant de la cultura tradicional japonesa com del propi Kawabata es corresponen del tot amb l’escenari.



No hay comentarios: