Per elecció de
DeLillo els personatges no apareixen descrits en cap moment, sinó que se’ls
mostra en acció, cosa que no hauria de suposar en principi cap problema, però
que fa que, almenys en el meu cas, costi saber qui és qui, en una trama que
s’estén per més de nou-centes planes i quaranta anys, amb cada capítol
ambientat en anys i èpoques diferents.
Els dos
personatges principals són Nick i Matt Shay, els nens que reben la pilota del home run mític, després d’un trànsit per
diverses mans. D’una forma involuntària Nick mata a una persona, raó per la
qual passa un temps en un reformatori. En els seus anys adult dirigeix un
negoci de gestió de residus. L’altre personatge principal és el germà menor de
Nick, Matty, gran talent als escacs en la seva infantesa, soldat al Vietnam, un
dels tècnics que ajuda a dissenyar les bombes atòmiques (motiu constant a Submón), el que permet algunes de les
planes més interessants, ambientades en les instal·lacions subterrànies secretes
on s’ideaven i fabricaven. Matt es qüestiona per la moralitat del que fa fent
carrera a la indústria de l’armament nuclear, de manera que hi renuncia.
Crec que amb la
manca d’ancoratges descriptius per situar fàcilment, DeLillo pretenia evitar caure
en les formes de la narrativa del dinou, tan pautada, amb les seves
descripcions inicials com a posada en antecedents; en el cas d’una novel·la
certament complexa, l’elisió d’aquest material provoca una pèrdua de claredat
expositiva, en una lectura que demana més atenció, un efecte que DeLillo
probablement buscava amb tota la intenció.
A més a més, la
disposició temporal de la novel·la, en bona mesura a la inversa de
l’experiència normal, subverteix l’ordre cronològic, de manera que es llegeix
abans sobre les conseqüències que sobre les causes, o la maduresa dels
personatges abans que la joventut, com al Viaje
a la semilla de Carpentier, cosa que contribueix a complicar la lectura.
Crec que la
novel·la pren molta més volada quan descriu fets culturals de la història dels
Estats Units, com quan imita els espectacles de Lenny Bruce en algun dels seus
monòlegs delirants o les relacions socials de J. Edgar Hoover (amb secretari
inclòs), que quan ha de fer evolucionar els personatges, degut a les
dificultats per identificar-los, sobretot a les primeres dues-centes o
tres-centes planes.
El recurs de
mostrar primer les conseqüències fa que es vegi primer l’edat adulta d’uns
personatges principals integrats a la societat de consum, unes vides banals,
pròpies de la classe acomodada als Estats Units dels noranta i vuitanta, no les
seves aventures plenes de nervi als cinquanta i seixanta. Great expectations, consumides en una societat que va conèixer la
buidor de la victòria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario